El verb «conciliar» prové del llatí «conciliare», a on tenia bàsicament el sentit de 'unir, associar'. En valencià no apareix registrat fins al segle XVI: «es concilià, y pernoliaren-la y morí», es diu en «Coses evengudes en la ciutat y regne de València». Ens entrà per via culta, probablement a través del castellà, a on ja estava documentat un segle abans, encara que es tracta d'un verb present en totes les llengües de cultura: «concilier» en francés, «conciliate» en anglés, «conciliare» en italià. Antigament, les diferències de criteri tendien a resoldre's a través de pugnes i batalles, en què uns guanyaven i altres perdien.
El Renaixement fomentà la cultura del pacte i, gràcies a esta nova concepció de resolució de conflictes, el verb «conciliar» anà guanyant terreny. La conciliació, al remat, implica la voluntat de buscar una aproximació de les posicions de cada una de les parts enfrontades en un litigi per a trobar un punt acord. Però, en estos moments, a més, el verb «conciliar» es projecta també sobre la necessitat d'harmonitzar diverses esferes d'actuació, i així es parla, per exemple, «conciliar la vida laboral i la familiar».
