La paraula «sompo» s'usa en moltes comarques valencianes, amb intenció deliberadament insultant, per a referir-se a algú que no té vivor ni gràcia parlant, o que actua sense espenta, arrossegat pels altres: «No estic massa bé i no vull anar tota la nit de sompo amb vosaltres», escrivia Francesc Mompó en «Camí d'amor». Però, quan s'utilitza precedit del verb «fer», «fer(-se) el sompo», es vol donar a entendre que algú, actuant amb picardia, està fingint que no sap de què se li està parlant per a desentendre's d'una situació o per a evitar respondre una pregunta incòmoda, com la que fa Malena Montés, una alumna de quart d'ESO, al seu professor Silveri Ostalrich en la novel·la de Joan Olivares« Pell de pruna», que obtingué el XIV Premi de Literatura Eròtica la Vall d'Albaida: «—T'agrada, tio? —Que si m'agrada què? —vaig fer-me el sompo»...
L'etimologia de «sompo» és dubtosa. Està relacionada amb la paraula castellana «zopo» (que també presenta en algunes regions la variant «zompo») i la italiana «zoppo», que s'aplica a les persones que tenen un peu tort i caminen amb dificultats; però nosaltres —és possible que per influència de «sonso», 'insuls'— li hem atribuït els significats indicats més amunt.
