La paraula «emergència» es va crear per derivació de l'adjectiu «emergent». Este procediment és molt productiu en valencià, i així s'han gestat substantius com ara «ascendència» (derivat de «ascendent»), «assistència» (de «assistent») o «coincidència» (de «coincident»), entre molts altres. El sufix «-ència» servix per a indicar la qualitat abstracta expressada per l'adjectiu corresponent. Si bé en llatí medieval ja existia la forma «ēmergentia», la primera documentació en valencià de «emergència» data del segle XIX.
Cal tindre en compte que el sentit recte de «emergència» en realitat apunta al fet d'eixir a la superfície alguna cosa (normalment aigua o un altre líquid) que discorre subterràniament. Però en l'actualitat la paraula «emergència», possiblement per influx de l'anglés, apunta a una situació que, com a conseqüència d'un accident, una catàstrofe o algun fet sobrevingut, requerix una actuació immediata dels poders públics. En eixe mateix sentit, la legislació vigent preveu la possibilitat que el govern d'un país puga declarar l'«estat d'emergència» per a afrontar determinades situacions excepcionals, com ara catàstrofes naturals, brots de malalties contagioses o greus circumstàncies polítiques o civils que pertorben la vida normal d'una comunitat.
