El verb «atarantar», molt habitual en valencià, s'usa per a referir-se a l'estat d'atordiment en què queda algú després d'haver estat parlant durant algun temps amb una altra persona que xarra molt, o que ho fa molt de pressa, o que s'expressa amb idees inconnexes. I sobretot quan fa tot açò al mateix temps. El resultat és un fort embotiment mental i la sensació que el cervell necessita un lapse de silenci per a recuperar-se d'una saturació d'estímuls informatius molt intensa. Reforçant emfàticament esta idea, sovint es fa servir la locució «atarantar el sol del migdia» per a referir-se a algú que posa en pràctica de forma habitual estes ineptituds comunicatives.
Alguns etimòlegs han apuntat que «atarantar» és d'origen castellà. És possible. Encara que no sempre és fàcil determinar amb seguretat quan i a on comença a usar-se una paraula, i com passa d'una llengua a una altra. En qualsevol cas, el que sí que és possible constatar és que en valencià este verb ja es documenta en les «Trobes» de mossén Jaume Febrer, que daten de 1701: «La fama ab trompetes publica son nom [...] perquè sols lo escut al moro ataranta»; i que el diccionari de la Real Academia Española no incorporaria este verb fins a 1884, quasi dos segles més tard. També és igualment constatable que l'ús popular i literari del verb «atarantar» en valencià no té parangó amb el que té en castellà, prou més minso. Com a conseqüència d'això, la majoria dels valencians perceben este verb com un recurs singular i genuí.
L'etimologia de «atarantar» és curiosa. Es va formar per derivació de «taràntula», la temible aranya negra que és capaç de deixar atordides les persones a qui inocula el seu potent verí. Més o menys, salvant les diferències, com quan algun loquaç interlocutor ens refila sense contenció les seues infinites raons per a fer o deixar de fer qualsevol cosa.
