La paraula «gramàtica» prové del llatí «grammatica», plural neutre de« grammaticus», amb què es designava un escriptor i, en general, un home de lletres —en aquella època eren només hòmens—. El llatí, per la seua banda, l'havia pres del grec «grammatiké», a on ja tenia eixe mateix significat. S'havia format, en última instància, per derivació de «grámma», que significava 'lletra', i este vocable provenia, al seu torn, de «grápho», 'escriure'.
I és que, efectivament, la «gramàtica» —si més no en el sentit tradicional del terme— és el compendi de normes que regulen l'escriptura d'una llengua. En valencià, igual que en la resta de llengües llatines, és un cultisme. Les primeres documentacions d'este mot provenen del segle XIV. En els Furs de València, que daten de 1329, es diu que «Atorgam que tot clergue o altre hom pusque francament e sens tot servii e tribut, tener estudi de gramàtica». Saber de lletra era imprescindible per a certs oficis. I als hòmens que en sabien antigament se'ls deia «gramatges». Esta forma, procedent del mateix ètim, ha perdurat com a llinatge. Amb el temps tot canvia.
El mateix concepte de «gramàtica» ha anat evolucionant també amb el pas del temps. Actualment, la gramàtica s'entén, sobretot, com l'estudi dels elements d'una llengua i les seues combinacions. No és, en definitiva, un conjunt de regles imposades, sinó l'explicitació formalitzada dels recursos que fan servir els parlants per a expressar-se.
