La «paciència» és l'actitud del ser humà per a afrontar amb serenitat els contratemps que li depara la vida. El cristianisme —i també altres religions— ha exalçat este comportament a la condició de virtut, contraposant-lo al pecat de la «ira». La representació simbòlica de la paciència bíblica està personificada en Job, que és capaç de suportar impertorbablement totes les adversitats que li infligix el dimoni per a posar a prova la seua fidelitat a Déu, i que li fan perdre successivament la fortuna, els fills i la salut.
L'etimologia ens ajuda a comprendre la gestació i les transformacions que ha anat adquirint la paraula «paciència» al llarg del temps. A nosaltres ens vingué del llatí «patientia», vocable format per derivació de «pati», amb l'afegiment del sufix «-nt», que indica el subjecte agent, i «-ia», que aporta una qualitat abstracta. D'esta mateixa arrel s'han format mots com «patir», «patíbul» o «passió», tots relacionats amb la idea de 'dolor'. Anant més arrere, en busca de fonts més primitives, tenim com a antecedent immediat el grec «páthos», que, combinat amb «eros», al·ludia al cicle genèsic de l'amor sofrent, que enllaça indestriablement la passió i la vida. I, en un pas més enllà, encara podem arribar a l'arameu «pásja», origen de la paraula «pasqua», que per als cristians representa el pas de la mort a la vida de Crist: el brot d'esperança que sorgix en l'estat de desesperació més absoluta.
El filòsof prussià Immanuel Kant —savi entre savis— compendiava estes contraposicions antitètiques en un aparent joc dialèctic, afirmant que la paciència és la fortalesa del dèbil, i la impaciència, la debilitat del fort.
