A poc a poc, després d'uns anys de restriccions per la plaga pandèmica que ens ha assolat, anem recuperant la normalitat. L'antiga normalitat; la nova normalitat no era gens normal. I les fogueres de la Nit de Sant Joan en són un símptoma. Esta nit passada, la que comença el dia 23 per a donar pas al dia de Sant Joan, té un valor màgic en moltes cultures. Tradicionalment se celebra el solstici d'estiu: el dia més llarg de l'any. O la nit més curta. Pot ser paregut; però no és igual. El nostre focus d'atenció fa canviar la perspectiva. I això al marge que astronòmicament el solstici real no sempre coincidix amb la data de celebració. Enguany, de fet, el canvi de cicle anual tingué lloc dimarts passat, el dia 21.
Però, independentment d'estos xicotets desajustos temporals, Sant Joan ha sigut tradicionalment la porta d'accés a l'estiu: el temps d'esplendor en què la naturalesa dona generosament els seus fruits. Les celebracions rituals associades a este dia es remunten a temps immemorials. El foc, tot i el seu caràcter destructor, sempre s'ha percebut també com a element purificador. Així és com les males herbes, quan es cremen, es convertixen en adob que proporciona vitalitat als nous cultius. De la mateixa manera, encara perdura entre alguns sectors la creença que el fum de les fogueres de Sant Joan ajuda a dissoldre el granís blanc de negres nuvolades; i, alhora, també hi ha gent que creu que esta nit màgica és propícia per a invocar els esperits malignes perquè infligisquen un castic als seus enemics. El bé i el mal es contraposen com la nit i el dia, conformant un tot indestriable que canvia segons la perspectiva. No debades en algunes contrades la Nit de Sant Joan és coneguda també com la Nit de les Bruixes.
