Eren les seues mans, sí, allò que més impactava d'El Genovés en la curta distància. Abans de conéixer-lo, imaginaves a un jugador amb les mans grans, com els llauradors o els forners, i quan el saludaves senties com raspava el desgast del palmell de la seua mà en la teua pròpia mà perquè estaven atrotinades i maltractades per la vaqueta. La pell escrostonada, la mà clivellada. Les venes unflades dels seus dits causaven dolor sols de mirar-les. Sols en els seus palmells podien llegir-se les línies de la seua vida perquè constituïen un mapa de la seua història com pilotari. Les seues mans eren la cartografia del seu esforç, de la seua amargor, el seu sacrifici i la seua felicitat. I això va ser cultura de moltes valencianes i valencians per a originar la millor època de la pilota valenciana. Va ser l'últim revolucionari de la pilota valenciana i un dels valencians més universals, com Brines o Eric Valor, com Blasco Ibáñez o Sorolla.
Estar amb El Genovés reflectia, fins a un cert punt, la idea joyceana d'epifania. És a dir, un instant fràgil i difícil d'atrapar amb paraules per ser massa immaterial o intangible, però que es fa inoblidable per a la vida de cadascun. Perquè quan Paco arribava al trinquet, els aficionats volien tocar-lo com si fóra un mantell sagrat, de la mateixa forma que les mares portaven a Camarón de la Isla als seus fills malalts perquè els sanara tocant-los. El Genovés era eixe ídol popular al qual tots buscaven, al qual tots apreciaven i amb el qual tots se sentien identificats.
És el pilotari de l'última èpica que regna en el cor de tots els aficionats perquè tenia el poder de reescriure els evangelis: va ser el jugador al qual més van limitar durant els partits i ningú va poder amb ell.
Les seues maneres no semblaven estudiades, la seua veu resultava agradable i el somriure que acompanyava a la seua salutació era franc i cordial. Tenia uns ulls com de xiquet, dolços i molt vius. L'actitud era d'una persona que se sentia a gust en si mateix i amb els altres. La gentil reverència amb la qual responia a les salutacions i les presentacions, la seua manera natural de respondre a les preguntes feien humà a un mite. Tot en ell era harmoniós, no hi havia arrogància ni soltesa desmesurada.
En la quiniela de la geografia valenciana hi havia altres jugadors, però ha sigut ell qui va marcar la diferència. I, a partir de l'aparició del jove nascut al poble que li dóna nom, tots van voler ser pilotaris. La seua revolució va ser posar de moda una altra vegada la pilota valenciana. Com els altres quatre jugadors que estan penjats en l'Olimp de Pelayo. Gràcies, Paco.
