Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Caixa d’eines

Bukowskiana

Mon pare era un home d’ordre que va viure per la faena, la família, el veïnat i poc més. Sempre a disposició de tothom, segurament per desgràcia. Això no obstant, tenia dos amics totalment diferents, com els seus contrallums en la majoria dels aspectes de la vida. Tots dos el feien feliç quan li explicaven aventures viatgeres, eixides en colla, els divertiments propis de l’època. Que jo sàpia, no els va acompanyar mai, però mon pare esperava els instants de conversa amb aquells dos amics com qui espera l’aigua beneïda. Eren la sal de la setmana.

A mi, en la literatura, em passa com a mon pare. Soc una persona d’existència tranquil·la i ordenada, poc o gens taquicàrdica. Però, des de ben jove, soc lector devot de les avantguardes més allunyades del meu estil de vida. La beat generation, John Fante o Charles Bukowski -el milloret de cada casa de la revolution hallucinée de què parla Alain Dister- sempre m’han fet d’agradable companyia. Encara ara, passada la seixantena, la seua energia i el seu entusiasme juvenil me’ls fa sentir còmplices -però només còmplices literaris, que s’entenga. Com una vàlvula terapèutica, però controlada, davant de la monotonia en què visc, content i en pau.

Tot això, com un reflex paulovià, m’ha vingut al cap en submergir-me en les pàgines de Llegint Bukowski, el llibre que Jèssica Roca acaba de publicar en l’editorial Vincle. L’he devorat en dues sessions tranquil·les, sota la morera de casa, que a penes trau els primers borrons. Un llibre particular, mixtura infreqüent de gèneres i d’estils, molt suggeridor en el seu contingut i innovador en la forma en què pren cos. Un flux d’escriptura que avança entre la literatura (i la música) que consumeix l’autora i la construcció de la pròpia personalitat literària. Un taller artesanal on Roca, a poc a poc, teixeix una trena entre les dues vetes en què explora la vida.

Llegint Bukowski és el banc de proves -d’assajos!- d’una lectora voraç i d’una dona treballadora que viu a la falda del Montseny. En les seues pàgines, esbudella literàriament el seu admirat Bukowski sense cap pretensió moralitzadora, mentre esculpeix la seua pròpia proposta creativa, atenta als seus sentits i una experiència vital personalíssima. El resultat és una proposta literària allunyada del mainstream del terreny, que creix al marge de categories fredes. Al capdavall, la presentació d’una assagista sense motle que -llevat de Montserrat Roig, una de les seues escasses referències en la literatura catalana- no me’n recorda cap altra entre nosaltres. Com mon pare, per unes hores, m’he sentit molt ben acompanyat de Bukowski i Jèssica Roca, dues originalitats en un món massa gris i sense relleu.

Compartir el artículo

stats