Sens dubte, la de 1921 va ser una excel·lent collita. I no sols perquè eixe any es va comercialitzar per primera vegada Dom Pérignon, el champagne més famós del món.
Amb a penes 10 dies de diferència, al mes de juny de 1921 van nàixer dos valencians que anys després es convertirien en autèntics mestres en els seus respectius oficis: el cineasta Luis García-Berlanga i l’escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas. El que probablement ignora la majoria de la gent, però, és que les dues famílies –la de García Berlanga i la de Martínez Pardo-Sánchez Cutillas– estaven íntimament relacionades.
Fidel García Berlanga, l’avi del cineasta, havia nascut a Camporrobles, molt prop de Casa Doñana, la finca propietat de Francesc Martínez i Martínez, avi de Carmelina. A més, Fidel va ser diputat a Corts pel districte de Requena-Aiora abans de convertir-se en president de la Diputació i defensor dels interessos vitivinícoles valencians, tan importants per a la família de Carmelina. Com a prova d’eixa amistat, Fidel García Berlanga va ser membre del jurat l’any en el qual Elisa, la mare de Carmelina, fou proclamada Reina dels Jocs Florals d’Utiel.
El seu fill, José García-Berlanga, pare del cineasta, va estudiar la carrera de Dret, com l’avi de Carmelina, i tots dos van mantenir les mateixes relacions d’amistat i semblants interessos en fer-se càrrec de les seues respectives finques de la zona d’Utiel-Requena.
A l’estiu de 1936, a l’inici de la guerra civil, FMM i José García-Berlanga hagueren de fugir cap a València en ser amenaçats de mort per una facció anarquista de Requena. Finalitzada la guerra, tots dos van patir alguna represàlia, encara que de forma ben diferent. FMM va ser desposseït del seu càrrec de Degà en el Centre de Cultura Valenciana per decisió del governador Planas de Tovar –conegut en València amb el malnom de «ganas de estorbar»-, potser com a represàlia per haver cedit la seua biblioteca a l’Institut d’Estudis Valencians. Pitjor sort va patir José García-Berlanga, diputat per Unió Republicana, que fou condemnat a mort romanent a la presó fins a 1952. Segons contava el mateix Luis García- Berlanga, per tal de tractar de suavitzar la condemna del seu pare es va enrolar en la División Azul, on mai va arribar a disparar un sol tir. Per la seua banda, Carmelina, a pesar de ser filla d’una activa militant de la Derecha Regional Valenciana, després de la guerra va sol·licitar avals de les autoritats franquistes, potser amb l’objectiu d’evitar represàlies sobre el seu futur marit, que havia ostentat el càrrec de comissari de guerra en el bàndol republicà.
Carmelina havia nascut a Madrid però quan la família es traslladà a València es van instal·lar en un pis del carrer Maestro Gozalbo, a l’Eixample, no gaire lluny del carrer Sorní, on vivia la família García-Berlanga. Podem imaginar, també, que en alguna ocasió Carmelina degustaria els dolços que es venien en el famós establiment El Postre Martí, situat en l’actual Plaça de l’Ajuntament, propietat de l’avi matern de Luis García-Berlanga.
On sí que coincidiren els dos va ser en el Col·legi del Loreto. Després de l’expulsió de la Companyia de Jesús per ordre del president Azaña en 1932, un grup de jesuïtes van organitzar classes per als alumnes, entre els quals figurava Luis García- Berlanga, instal·lant-se en les aules del Col·legi del Loreto, situat a la Plaça del Comte de Carlet. Aquella convivència va deixar una petjada inesborrable en l’ànim de Berlanga, el qual en les seues memòries caracteritza eixos mesos com «mi gran época enfebrecida... por pensar que estaba al mismo nivel y contacto, piel a piel, con las colegialas». Unes col·legiales, per cert, entre les quals es trobava una jove, i bella, Carmelina.
Des de 1927, data en la qual el pare de Carmelina comprà la finca Mar-i-Cel d’Altea, la família passava allí les vacances d’estiu, permetent que la xiqueta visquera totes aquelles experiències que va rememorar anys després en Matèria de Bretanya. Però tots els anys, en arribar setembre, es traslladaven a Utiel, per a la verema, com també feia la família García-Berlanga.
No sabem si en alguna ocasió Carmelina i Luis jugarien de xiquets als jardins de les finques de Calderón i Casa Doñana -per cert, en esta última FMM va traduir el Quixot al valencià, segons declarava ell mateix-. En qualsevol cas, caldria imaginar que potser en mig d’eixos jocs infantils tots dos compartirien semblants obsessions que perdurarien durant la resta de la seua vida: la de Luis García- Berlanga per l’Imperi Austrohongarès – al qual feia alguna picada d’ullet en totes les seues pel·lícules -, i la de Carmelina per la causa «Austracista», heretada del seu avi, que tenia a sa casa penjat boca avall el retrat de Felip V, per «les malifetes del Borbó», imatge evocada en Matèria de Bretanya.
Amb la marxa de Luis a Madrid, per a estudiar en l’IIEC, les famílies se separen i és probable que ells dos no tornaren a trobar-se mai. No obstant això durant tota la seua vida van compartir alguns trets: l’elegància natural, el sentit de l’humor, la seua radical independència fins a obrir-se camí en dues oficis tan exigents i, ja posats, una certa «retranca» ideològica: si Berlanga es definia a si mateix com «anarquista burgès», quan a Carmelina li preguntaven pel seu ideari afirmava que era «aristotèlica d’esquerres», quasi com un personatge eixit dels inoblidables guions de Berlanga.
Una collita excel·lent la de 1921 –a la qual es podrien afegir altres personatges nascuts el mateix any, com Fernando Fernán Gómez, Antonio Ferrandis o Carmen Laforet. En qualsevol cas, aquest mes de juny de 2021 tenim un bon motiu de celebració, perquè cent anys després, com en les millors anyades, gaudim de la ocasió, i de tot el temps del món, per a assaborir l’obra d’un cineasta i d’una escriptora irrepetibles.
