Fa uns dies, a València, el periodista Joan Carles Martí moderava una conversa sobre la gestió de la cultura amb Joan Llinares i l’advocat Àlex Solà. He de dir que la corrupció és un tema que, quan l’he vist de lluny, sempre m’ha fascinat com a comportament i capacitat fins a límits insospitables de la condició humana. Al principi a través de les pel·lícules i de més gran, ja al món real. Potser per això, el meu Superman s’acosta més a Joan Llinares que a cap altre mite de la gran pantalla, capaç de sobrevolar amb una ètica impecable els temples i els gratacels més sagrats de la nostra cultura per retornar-los la dignitat, l’ordre i la decència i que treu vísceres i espines sense fer sang ni soroll.
Totes les ciutats de l’Estat tenen el seu skylinede la corrupció. Forma part del paisatge. Nosaltres, gràcies a la grandiloqüència de Calatrava vam aprendre a tenir consciència a gran escala que els diners públics no és que no siguen de ningú, sinó que són de tots. Han passat pocs anys, però ara seria impensable una Consuelo Ciscar en el domini públic de la cultura; una figura que també donaria per a un thriller. És curiós que la resposta social davant d’aquesta gent continue sent tan baixa.
A mi, quan la corrupció ha estat vinculada a operacions urbanístiques i entramats financers o polítics, sempre m’ha fascinat, com la perplexitat en què ens deixa la quantitat de morts naturals que s’ocasionen, després de ser descoberts, en els entorns més immediats als acusats. En canvi, quan la corrupció ha estat vinculada a la cultura, aquesta fascinació s’ha convertit en mi en una profunda indignació, fins i tot en les formes més subtils d’atemptat a la transparència. Potser per això estic a favor tant dels nomenaments directes com dels concursos públics quan aquests darrers esdevenen un simple tràmit administratiu que no assegura els requisits legals.
Recorde el cas de l’últim nomenament a la direcció de la Institució Alfons el Magnànim, tan silenciat públicament com comentat a les sobretaules del sector. En setembre de 2015 els mitjans de comunicació informaven del nomenament del nou director, amb un concurs públic pel mig que esgotava el termini de resolució dos mesos després de la publicació a la premsa de la notícia. La por d’aquests procediments és el perill del descrèdit de les institucions culturals (temples per a mi encara sagrats als que m’acoste sempre com una devota), sobretot quan passen en moments de màxima d’esperança, sobretot quan creus en la funció d’aquests organismes, i sobretot, sobretot, quan no vols deixar de creure en la classe política.
