Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Articontes

Melatonina

Melatonina

No puc dormir bé. Abans dormia com un soc. I roncava com un reig. Enyore aquelles dormides, quan em despertava després de set o vuit hores de son profund i continuat, amb el coixí banyat. Dormir bé és com un bon glop d’aigua, ja sabeu. O de cervesa. Millor de cervesa, ja posats. Una son reparadora. Ara em costa més, perquè amb els anys no faig més que buscar-me problemes. He anat a pitjor, en aquest sentit. Sempre he estat pollós, d’aquells que els agrada traure suc a les coses. Ja sabeu: hi ha gent que trau suc i altres que són pesats com una llamborda de la via pública. Aquests els evite com la pesta, perquè la vida són dos dies. Al perfil de Twitter aparec somrient, i no amb cara de pomes agres, com molts dels que es donen ínfules. Puge coses divertides de la ciutat. Conte algun acudit. Explique històries curioses. De vegades, faig un fil i tot. Vaig guanyant seguidors, a poc a poc. Tot aquell que em segueix jo el seguesc. Abans fins i tot els enviava un missatge privat donant-los les gràcies per seguir-me. He anat construint a poc a poc la meua reputació en la webesfera. Bé, m’estic posant massa sentenciós, i aquest no és el meu estil. Ho escric perquè cal conèixer el percal. Però un bon dia la meua dona em va deixar i se’n va anar amb un altre. Un home molt avorrit, però amb els peus en terra, em digué ella. Al poc, també em varen acomiadar del treball. Jo era conductor de grues: ja sabeu, aquells camions que transporten unes grues colossals, i que van amb sirenes i tot allò. Era un treball molt dur, perquè, de vegades, havies d’anar a la quinta forca, i per a això havies de matinar moltíssim, per tal d’arribar a temps. Quan el gestor de l’empresa em va dir que havien de reduir la plantilla per la crisi econòmica, quasi em vaig alegrar, aquesta és la veritat. Ara faig de tot un poc, i he descobert que puc viure amb molt poc, entre altres coses perquè he tornat a casa dels pares. Ma mare em va fent préstecs menuts, perquè puga anar al cine, diu. Sempre he segut el seu ullet dret, i riu d’allò més amb els meus acudits. Mon pare llegeix el diari, i va passant les fulles amb calma, perquè és l’últim lector d’aquell diari. Almenys en paper. No diré el nom del periòdic per cortesia. Li he fet una fotografia, i l’he pujat al meu perfil, amb la llegenda d’espècie en perill d’extinció i una emoticona. Ja imagineu quina. Al Twitter vaig posant reflexions d’aquest estil, que mostren, com diuen els pedantets, el meu tarannà. De vegades sent mon pare sospirar, sobretot quan sent ma mare dir que jo soc molt ocurrent. Que a tot li pegue la volta. O que tinc una mirada nova sobre moltes coses. Mon pare ha treballat tota la vida en una assessoria de barri, i literalment no tinc res a dir-li. És un bon home, s’ha resignat al seu fat modest, i ha intentat ser el més feliç possible. I fer ma mare feliç, dins de les seues limitades capacitats. I jo voldria trobar un treball, i no viure de les seues pensions, demostrar-los que no soc un bala perduda. Avui he aturat una parella de la policia, que anaven pel carrer en dos cavalls blancs i m’he fet un selfie amb ells. M’ha semblat d’allò més aparatós anar pel barri a cavall, com si res, fent cara de pòquer. Al principi, els policies han posat cara de pocs amics, però s’han deixat fer, perquè la meua sulfurosa simpatia els ha desarmat. He pujat la fotografia al Twitter, on aparec fent el signe de victòria, i de seguida he tingut bona cosa de RT, de m’agrades i de comentaris jocosos. Com hem rigut! Els que em coneixen saben que m’estava quedant amb ells. Veig que fins i tot podria ser influencer, i potser viure del conte. Això estaria bé. Li diria a mon pare: Veus! Visc de l’aire, de l’èter, d’allò tan especial que coven les meues neurones! Seria collonut poder-li-ho dir algun dia. I potser així ja no necessitaria pastilles de melatonina per a dormir.

Compartir el artículo

stats