Postal dublinesa

Samuel Riba ha estat tota la vida un editor de culte, una indubtable referència dels anomenats, amb obligada redundància, «editors literaris». Però la biologia i la metamorfosi tecnològica de la indústria cultural no perdonen ni el més culte dels genis. Fets els 60 anys i en plena apoteosi de la literatura groga, Samuel Riba ha decidit tancar definitivament el negoci del paper imprès. Per solemnitzar-ne la retirada com Johannes Gutenberg mana, l’editor ha convençut els seus millors còmplices de visitar Dublín en pelegrinatge literari. L’objectiu del viatge -amagat, primer, i després explícitament compartit per tota la colla- és la concelebració d’un solemne funeral per l’era de la impremta: l’invent que, després de l’alfabet, més ha contribuït a la creació del món conegut. L’editor fa coincidir la convocatòria amb el Bloomsday, festivitat que la capital irlandesa dedica cada 16 de juny a l’Ulisses de James Joyce, una obra mestra que transcorre durant tot un dia al mateix Dublín però que va ser escrita per l’autor en diverses ciutats europees.

El lector literari, passeu-me’n també el pleonasme, es deu haver adonat que aquesta és la trama, si d’una trama es tracta, de Dublinesca, al meu entendre un dels llibres més destacables i redons d’Enrique Vila-Matas, sense dubte l’escriptor més metaliterari i autoficcional de la llengua espanyola. Acabat de rellegir-lo en un amable sofà de The Merchant Arch -un tranquil i elegant pub del barri Temple Bar de Dublín-, el viatger empeltat de cronista es confirma a ell mateix -una altra necessària reiteració- que el llibre de Vila-Matas és, contra les aparences epidèrmiques, el millor homenatge possible a la impremta de tipus mòbils i la civilització que va possibilitar. Si bé ho mirem, el funeral programat per Samuel Riba és un autèntic crit metafísic davant de la societat digital que ens envolta per terra, mar i aire. Una altra ambivalència que només es pot explicar precisament a Dublín, la ciutat on Oscar Wilde, l’escriptor irlandès menys irlandès i més victorià, va deixar dit, com un testament contra el moralisme, que «els ben criats contradiuen altres persones. Els savis es contradiuen ells mateixos».

Potser seguint l’origen retrospectiu d’aquesta lliçó magistral d’Oscar Wilde, i sabedors, com a catòlics devots, que els sants de lluny fan més i millors miracles, els irlandesos van proclamar patró nacional un predicador d’origen foraster. De fet, Sant Patrici -Maewyin Succat de nom original- va nàixer, segons els experts del ram, en les terres que, passat el temps, conformarien l’actual Escòcia. L’adolescent Maewyin Succat, futur sant, havia estat capturat per pirates i, després de la fugida d’un dur captiveri, es va formar com a missioner evangelitzador en terres franceses. Una condició d’estrangeria duplicada. Com si Sant Vicent Ferrer, el del ditet, pensa el viatger empeltat de cronista, haguera nascut a Boadilla del Monte i s’haguera educat, posem per cas, a la Toscana italiana.

Siga com vulga, Maewyin Succat -rebatejat Pádraig en gaèlic irlandès i Saint Patrick en el món anglosaxó- va arribar al territori irlandès per a combatre el paganisme autòcton i convertir-se finalment en la icona d’una de les festes més marxoses i alcohòliques del món occidental. Una data que ompli els carrers d’alegres cercaviles verdes cada 17 de març, dia de la mort del sant l’any 461. Des de Boston, que en va inventar la desfilada, fins a Nova York, amb la seua carnavalesca parade per la 5a Avinguda, o Chicago i els Irish pubs de tot Europa, l’efemèride ha esdevingut festa assenyalada en el calendari global de les tradicions que s’inventen i es reinventen a conveniència de part -que sol ser sempre la més comercial de la indústria recreativa. En tot cas, la devoció per Sant Patrici és del tot justificada ja que, entre les seues incontestables proeses sobrenaturals, hi destaca la triomfal lluita contra les serps, amb la qual cosa, segons repeteixen a la tercera ronda de pintes els entusiastes de les pròpies invencions, Irlanda és un territori lliure de serps i, per tant, de pecats originals. Poc de recorregut deu tenir l’apostasia en un país sense pecat, reflexiona el viatger apòstata que mira ploure per les finestres de The Merchant Arch.

Cal visitar Dublín, per tant, amb la menta oberta que demana la contradicció creativa que els irlandesos han convertit en actitud nacional gràcies a un patró que, malgrat la iconografia oficial, tampoc no tenia el verd com a color corporatiu sinó el blau. Però en un país en què la cultura oral és la biga mestra de la identitat, la saviesa sol expressar-se en forma de balada cantada col·lectivament en les preceptives reunions socials. Potser per això, la cançó ‘The wearing of the green’ ha fet tant per les modernes senyes d’identitat irlandeses com el sant sobre el qual es van bastir els fonaments mítics del país. La nova contradicció, ara cromàtica, no és tampoc la darrera. A Irlanda, tot i la desitjada independència del Regne Unit, i la proclamació d’Amhrán na bhFiann com a himne oficial -la tornada del qual es canta en gaèlic-, els orgullosos ciutadans de la república lliure solen entonar com a himne alternatiu «Molly Malone», cançó en anglès dedicada a una alegre pescatera del segle XVII que animava la gola dels dublinesos de dia i la complementària luxúria a la nit. La lletra de «Molly Malone», original de James Yorkston -un altre escocès!- es va universalitzar gràcies a les versions de The Dubliners, primer, i després de la malaguanyada Sinéad O’Connor: «In Dublin’s fair city / Where the girls are so pretty / I first set my eyes on sweet Molly Malone / As she wheeled her wheelbarrow / Through streets broad and narrow / Crying, «Cockles and mussels, alive, alive, oh!».

Si el visitant, siga cronista o no, té previst desplaçar-se a la ciutat de l’Ulisses i de Molly Malone, convé que, abans de partir, assage en veu alta unes pàgines del primer i la tornada de la segona. Hi presentarà, en el pub corresponent, uns salconduits decididament complementaris.