Julie, el karma i la ignorància

Els habituals de la taula del Café Lisboa tenim la nostra musa, igual que el col·lectiu EDES -Enamorats d’Emma Suárez-, un reduït grup d’escriptors, periodistes i artistes assidus del madrileny Café Gijón venera la protagonista de la Julieta d’Almodóvar. Aquesta associació tertuliana del Passeig de Recoletos, més confessa que secreta i sense ànim de lucre ni estatuts, té com objectiu lloar l’actriu en totes les seues facetes, com si de l’Amarilis o la Màrcia Leonarda de Lope de Vega es tractara. L’escriptor Manuel Vicent, un dels membres més destacats de l’EDES, ho ha contant en algun que altre article. 

A la taula del Lisboa no arribem a tant. Entre que som de filiació volteriana i que l’ecosistema faranduler valencià dona poc de sí, en lloc de triar una musa o un ‘muso’ local que cante la malaguenya de Barxeta, vam decidir triar Julie Andrieu com a deïtat de sospirs fetitxistes. Aquesta francesa culta i glamurosa no només fa proselitisme de la bona cuina a la televisió, sinó que ha esdevingut tota una celebritat entre aquells que ja passem de la cinquantena i fugim dels informatius televisius. Malgrat tot, no sabem si venerem Julie per la seua bellesa o perquè som addictes al foie micuit i a les huîtres du Belon, addiccions que la presentadora fomenta al seu programa i que ens resulten molt més fàcils d’aconseguir que un sopar romàntic amb ella a L’Ambroisie de Bernard Pacaud, a la parisina Place des Vosges. Paradoxes del neoplatonisme o pragmatisme gàstric en estat pur. 

Julie a banda, el que tenim clar a la tertúlia cafelisboeta són les màximes de Brillat-Savarin, sobretot les que configuren el seu decàleg de Fisiologia del gusto o meditaciones de gastronomia trascendente (Ediciones Obelisco), on el bon vivant va deixar ben clar que el plaer de la taula és propi de qualsevol edat, classe, nació i època; que pot combinar-se amb tots els altres plaers i que és l’únic que subsisteix per a consolar-nos de la pèrdua de la resta de gaudis. Cadascú que aplique la màxima segons les seues circumstàncies. Però siguem realistes: l’edat i la ciència amb l’ajuda de la metformina, l’enalapril, la simvastatina i, en alguns casos, el citrat de sildenafil, han convertit la resignació en una de les Belles Arts més reputades. 

La productora, directora i presentadora gastronòmica Julie Andrieu va nàixer al si d’una família d’actors i escriptors -és neboda del novel·lista i cineasta Alexandre Jardin-. Va començar com a fotoperiodista per a diferents mitjans de comunicació, però molt prompte es va passar a la critica culinària. Des de 2012 presenta i dirigix a France 3 el programa setmanal Les carnets de Julie, que des de la pandèmia ençà emeten al nostre país diverses cadenes de televisió. En cada entrega Julie viatja a diferents indrets de la geografia francesa per a mostrar les receptes de la cuina tradicional, el patrimoni cultural i els productes agroalimentaris locals. La nostra musa fa que fins les cebes resulten charmantes. I mira que a L’Horta i al Camp de Túria en sabem de l’allium cepa.

Fa pocs dies Julie va ser l’objecte d’una animada conversa cafelisboeta al comparar el seu format televisiu amb l’alleu de programes gastronòmics i de temàtica rural que s’emeten al nostre país, des de TVE a À Punt passant per altres cadenes locals i autonòmiques. Amb la diversitat idiomàtica -la llengua no és cap garantia de res- ací se’ns castiga amb programes de propensió fartònica i presentadors estults que confonen la ruralitat amb «Tengo un tractor amarillo». Açò només ho podem justificar si assumim que es tracta de la venjança diferida del Bellotero de Fernando Esteso amb el suport incondicional de Marianico el corto. Obvie les icones mediàtiques ruralbròfegues valencianes perquè estan massa vives en la ment de molts de nosaltres, inclús quan canten el Rock de la paella o empren els diminutius per a fer la coca de llanda com si foren els paperets blanc i blau del gasificant La Bandera. Graus de l’adjectiu a banda, em resulta summament dramàtic que açò s’entenga com a identitari i que més d’un s’ho engolisca. La veritat és que la identitat cau en el regionalisme més carrincló, quan aquests programes no tenen res a vore amb la identitat, sinó que són la prova evident d’un karma fatu que porguem i encara no ens hem adonat o no volem adonar-nos-en.

Què és el camp hui? Tot és cultura urbana? On estan les diferències camp-ciutat en les societat complexes? Quin paper juga la població neorural? I la població migrant que s’ha assentat als nostres pobles i treballa la terra? Els canvis de cultius comporten canvis socials? Per què s’infantilitza tot en unes relacions de poder en les quals el medi rural sempre acaba perdent? No podem generar un diàleg d’igual a igual? Les preguntes surten esfilagarsades una darrere de l’altra; les respostes no tant. Hui el camp té Netflix i veu The Crown. Annie Ernaux ho va prevenir quan va escriure que en els anys 60 canviaren moltes coses amb la incorporació del transistor en les faenes agrícoles. Ni us conte el que passa actualment amb els cascos i Spotify. El debat demana més ginebró destil·lat, però calen dosis potents per a superar les ximpleries d’aquests formats televisius autòctons. No per ser més bajoca s’és més empàtic. 

Aquestes preguntes m’han fet recordar el nou llibre de Peter Burke, Ignorància. Una història global (Arcàdia/Alianza Editorial). El conegut catedràtic de Història Cultural de la Universitat de Cambridge ens explica com la llarga història de la ignorància humana ha modelat la nostra civilització fins arribar, per exemple, a personatges com Trump, Bolsonaro, Milei i tants altres, que han portat la ignorància i el negacionisme al poder. Saber es poder, però negar també ho és, perquè el poder sempre és poder. Estem convençuts que una generació sap més que l’anterior, però la cosa no està clara. 

Els nous coneixements comporten la perduda d’uns altres. Es tria i s’omet. Açò es fa des de la fosca nit del temps. Es pot ignorar individual i col·lectivament. És pot ignorar involuntàriament, voluntàriament o per indicacions o suggeriments de tercers. Així de clar. Què hi ha darrere de l’alteritat? Què amaguen els estereotips i les idees preconcebudes? Què amaga el fet d’ignorar una cultura i una llengua? Què amaguen les negacions? Desvirtuar és negar? Què oculten els escarnis populistes sobre els intel·lectuals? Les comparacions amb el programa de Julie Andrieu condixen més que l’arròs caldós. I açò no és retòrica.