El rostre del territori

Fa uns mesos, amb motiu d’un incendi a les serres del sud valencià, la periodista que cobria la notícia va entrevistar una colla de veïns de la zona afectada. Em va cridar l’atenció que, dalt o baix, les contestacions s’ajustaven a dos patrons argumentatius. Els uns es referien a la destrossa paisatgística sobrevinguda. Els altres, per contra, es planyien de les conseqüències del foc sobre el territori i la seua activitat productiva: l’agricultura. 

Aquell fet, amagat fins avui entre els plecs de la meua memòria, em revé tot just quan l’amic Nèstor Novell em fa sabedor del traspàs de Pep Sorribes, potser l’intel·lectual valencià que ha dedicat més esforços a la reflexió sobre l’ordenació territorial i la planificació i la cultura urbanes. Tota una vida docent i un bon feix de sucoses contribucions literàries en són la prova. Però també fecundes i sovint improvisades converses als cafès o al mig de qualsevol carrer de la ciutat de València. En aquests escenaris informals, ell i jo hem mantingut converses recurrents, per exemple, sobre les accepcions dels conceptes de «territori» i «paisatge» que, ara que ho pense, remeten als dos patrons discursius d’aquells veïns desolats pel foc. Unes diferències que solíem tancar amb un cita del geògraf Joan Nogué que recull sàviament el binomi: «El paisatge és el rostre del territori». 

Per això mateix, hi solia afegir Pep Sorribes, les polítiques públiques no poden dirigir-se només al paisatge sinó que ho han de fer sobretot al territori i totes les seues expressions. La distinció entre un concepte i l’altre no és sobrera precisament perquè la majoria de les polítiques sobre el cas -tant les urbanes com les rurals- es dissenyen i es despleguen pensant exclusivament en el paisatge: en el rostre del territori. En el cas de les ciutats, intentant salvar les façanes dels edificis més o menys emblemàtics però oblidant-se’n dels usos a què estaven destinats. Com si diguérem, salvant el cartell de la frontera, però substituint-ne l’activitat que anunciava. En el cas del paisatge rural, promovent una mirada més o menys estètica sobre un paisatge massa «romantitzat» per artistes plàstics i literats, i deixant de costat la viabilitat econòmica dels conreus o la falta de circuits de distribució finalista. En realitat, solíem acordar Pep i jo, polítiques epidèrmiques entre el placebo i l’autoengany.

Segons dades publicades fa unes setmanes, el País Valencià va perdre més de tres comerços minoristes cada dia de l’any 2023. Els costos dels lloguers, el comerç online -amb Amazon com a primer actor-, la falta de relleu generacional o la competència de les grans superfícies estan entre els causes d’una tendència que la Unió Gremial fa anys que denuncia, ja que entre el 2018 i el 2023 s’han perdut més de 6000 botigues. La retòrica del comerç de Km0 que ompli la boca dels sectors suposadament progressistes no ha servit per aturar una baixada de persianes que sembla imparable. Paral·lelament, el mateix any 2023 el País Valencià va perdre vora 2000 hectàrees cultivades -que superen les 16.000 els darrers quatre anys. En tots dos casos, hi intervenen factors diversos, per descomptat, alguns d’ells difícils de governar com és ben sabut. Però també ho és que les polítiques «paisatgístiques» no han representat cap millora per al territori. I ben mirat tampoc per al mateix paisatge.

La ciutat de València, per exemple, perd negocis centenaris en benefici de cadenes comercials que, atretes pel turisme low cost que ha colonitzat bona part de la ciutat, es llancen a una oferta adequada a la demanda generada per aerolínies també de baix cost i els creuers de jubilats. La política paisatgística de l’espai públic de la ciutat -de paisatge urbà, en aquest cas- i el turisme de masses de les darreres dècades es reforcen mútuament, i amb conseqüències profundes. Per la seua banda, a l’Horta que envolta la ciutat -el seu històric rebost-, les polítiques municipals -no importa massa el color polític dels consistoris- s’han llançat a una mena de «turistització» basada en l’exaltació folklòrica d’alguns productes suposadament identitaris -des de la tomata del terreny a la paella de fetge de bou, posem per cas- i a iniciatives com els anomenats Miradors de l’Horta que reforcen aquella mirada estètica i sovint exòtica de la comarca. El color localista d’aquestes iniciatives, en compte de repercutir positivament en la cadena de valor dels productes, sovint converteix el llaurador en una figura decorativa. Els programes de mentalitat urbanita que s’escampen per les graelles televisives reblen el clau d’aquesta manera de mirar, per dir-ho amb el concepte de John Berger. 

I tanmateix, l’Horta no és un jardí sinó una zona d’activitat econòmica amb fortes implicacions en el manteniment de la biodiversitat i les polítiques ambientals que només recorden els programes electorals. L’Horta és un paisatge de transició, decididament urbanitzat i humanitzat, amb usos urbans i rurals ben delimitats. Però el discurs dominant sobre el territori està massa sovint a un pam del folklore paisatgístic i del costumisme melancòlic farcit de tòpics. Convindria, ni que fora com un homenatge a Pep Sorribes, que deixàrem de costat aquesta perspectiva esteticista i el codi simbòlic associat des la Renaixença fins a l’Era del Comboi. Un territori concebut només com a paisatge és un decorat. Urbà o rural, però només decorat. 

Finalment, com ens recorda sovint l’almirall Vicent Llorens en la tertúlia del Cafè Lisboa, el sector econòmic més important del país -i amb més impacte sobre la resta de l’estructura productiva- no és el turístic sinó el que comença en l’hort i acaba en la taula. Caldrà, doncs, que ens el mirem amb uns ulls més pendents del balanç i el compte de resultats de la població que s’hi guanya el jornal que no de la pirotècnia artística i literària associada. No és fàcil, bé que ho sabem, en un món tan estititzat, capaç fins i tot de «romantitzar» -com en Perfect days, l’aclamada pel·lícula de Win Wenders- la solitud i el proletariat. 

Suscríbete para seguir leyendo