Tertúlies, cafés i turistes

Fa uns dies, els habituals de la tertúlia del Cafè Lisboa ens adonarem que la nostra taula havia esdevingut de cop i volta una mena d’Ínsula Baratària, però sense el governador Sancho Panza. Dic ínsula perquè sempre he pensat que les taules dels cafés formen una espècie d’arxipèlag d’illots deshabitats que guarden unitat geogràfica. Les tasses i les copes són com les palmeres que reviuen quan hi arriben els nàufrags de la vida o els bucaners que cerquen el tresor de la conversa interpretant un misteriós mapa tatuat en el braç d’un enigmàtic mariner de Malàisia. Les llicencies poètiques mai sobren quan parlem de bars i llibres.

El dia que em referisc, la nostra Ínsula Baratària estava rodejada d’illots plens de bucaners que parlaven més llengües que mestres havien en la llegendària Escola de Traductors de Toledo. Una situació que ens va convertir en aborígens amb tapall envoltats d’aventurers multilingües que buscaven al Lisboa cervesa o figatell, fent del bar un no-lloc al més pur estil Marc Augé, encara que l’antropòleg francès, a Elogio del Bistrot (Gallo Nero), es desdiu o refà les seues tesis, que mai se sap, al comentar que els cafés no són no-llocs perquè tenen clientela i fomenten les relacions interpersonals. És molt possible que aquesta afirmació l’haja fet Augé en una època prototurística del Plistocé low cost i sota els efectes de dues copes de Saumur-Champigny servides per una Eugénie Grandet fugida de la novel·la de Balzac. Monsieur Augé, reflexione. Amb l’abordatge turístic que pateix la ciutat de València, els habituals de la taula baratària tenim més dubtes al respecte que Descartes sense Lexatin. El turisme massiu destrueix els llocs tradicionals de sociabilització i, amb les franquícies, els centres històrics s’han esdevingut autèntics no-llocs on qualsevol edifici BIC pot acabar sent una botiga de souvenirs regentada per xinesos.

En un estat més melancòlic que el del famós gravat de Dürer, un tertulià habitual va recordar quan el Lisboa estava al carrer de Cavallers i acollia la tertúlia poètica de la Forest d’Arana. O tempora, o mores, que bramaria Ciceró. Aquesta tertúlia, i les de L’Aplec, Café de la Seu, Café Malvarrosa o Cavallers de Neu, només per citar algunes, mostraven l’efervescència cultural de la ciutat de València dels anys 70 i 80, on encara podíem trobar a una taula Vicent Andrés Estellés, Vicent Ventura, Amadeu Fabregat, Xavier Albiol, Manolo Molins, Joan Monleón, açò per no parlar de les tertúlies poètiques freqüentades, segons els casos i la llengua, per Manel Rodríguez-Castelló, Pere Bessó, Josep Mir, Jaume Pérez Montaner, Begonya Mezquita, Isabel Robles, Vicent Berenguer, Montse Anfruns, Josep Ballester, Encarna Sant-Celoni, Manel JM Romero, Francesc Mompó, Marc Granell, Maria Fullana, Paco López Barrio, Francesc Collado, Umberto Stabile, Carlos Marzal, Alfons Cervera, Fernando Garcín, Vicente Gallego, Tomás March, Toni Moll, Jaime Siles i tants altres. Demane perdó pels noms omesos. La llista és molt llarga.

Les tertúlies literàries han sigut un important símptoma cultural de les ciutats. Algunes, fins i tot, han convertint els cafés que les acollien en autèntics santuaris laics, que diria Toni Mollà. Santuaris són els Café de Flore i Les Deux Magots, al parisenc Saint-Germain-des-Prés, on eren habituals Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Albert Camus i tants altres. O el també parisenc Le Procope, tan actiu durant els anys de la Revolució Francesa i per on es deixaren veure Rousseau, Voltaire, Diderot o D’Alambert, i, anys més tard, Verlaine, Rimbaud i Hemingway, això sense comptar els saraus que hi muntaven els del Col·legi de la Patafísica, una societat creada en honor d’Alfred Jarry que congregava Jacques Prévert, Borin Vian, Marcel Duchamp, Raymond Queneau i altres surrealistes i avantguardistes.

Al Greenwich Village de Nova York, la White Horse Tavern, on anava Dylan Thomas, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Norman Mailer i John Ashbery, és una mena de Lourdes Beat Generation. A Lisboa, A Brasileria, amb Pessoa i el Grupo do Orfeu, ha esdevingut un Delfos lusità. El Platti de Torí, amb Pavese, Calvino i Natalia Ginzburg, ben bé li fa la competència literària a la Capella della Sacra Sindone. A Buenos Aires, a La Biela, el personal venera Borges, Bioy-Casares, Silvina i Victoria Ocampo. A l’Slavia de Praga més d’un cerca Vàclav Havel i Bohumil Hrabal, això sense anomenar el Savoy i Le Louvre per on es deixava caure Kafka. A Barcelona trobem Els quatre gats, on eren parroquians Rusiñol, Casas, Albéniz o Picasso. El Salambó, al barri de Gràcia, i la mateixa cafeteria i terrassa de l’Ateneu Barcelonès, actualment són punt de trobada de molts escriptors i lletraferits. A Madrid, al Café Gijón, peregrina certa perifèria lletraferida, i, amb permís del quadre de Solana, el desaparegut Cafè Pombo, càtedra de l’inabastable Ramón Gómez de la Serna, rep jaculatòries amb gregueries.

El turisme ha fet que aquests cafés siguen destinació de milers de turistes que els visitem com la casa de Mickey a un Disneyworld literari. Òbviament, açò passa per tot arreu menys a València, on no sabem més que vendre identitat amb falles i paelles. En la nostra narració turística autòctona la literatura esmussa, si és en llengua pròpia encara més.

Amb la turistificació, el fracàs de la cultura pública subvencionada, el paternalisme cultural de la socialdemocràcia i la política cultural oficial disfressada de qualité que arrosseguem des de fa anys, amb les infraestructures culturals públiques controlades pel poder i al servei del seu discurs, seria un bon moment per a que la societat civil es rebel·lara i reivindicara els espais privats com espais culturals lliures. Seria bo tornar als cafés i als bars, als arxipèlags etílics i lletraferits, com a punt de trobada i efervescència cultural. Cal reviure culturalment València des de la societat civil, des de l’activisme cultural, des de la consciència crítica, des de l’avantguarda i la contracultura. Fer, com diu Marc Augé quan parla del bistrot, que els escriptors, els artistes, els intel·lectuals, els inquiets, els famolecs de cultura, tinguen l’edat que tinguen, conquereixen els bars en el més ample sentit real i metafòric de la paraula. L’efervescència cultural no està renyida amb el turisme. Al menys, amb cert turisme.

Suscríbete para seguir leyendo