Trieste, per atzar

Si no em traeix la memòria, vaig tenir la primera notícia de Trieste gràcies a la revista Debats (1991) que publicaven a València els savis Mario García Bonafé i Josep Picó. Just una dècada més tard, l’any 2001, vaig adquirir a la llibreria Documenta de Barcelona el llibre Verde agua de Marisa Madieri, una mena de relat-diari que narrava l’èxode dels italians de Fiume -ara Rijeka, Croàcia- a Trieste, on es va establir amb la família. Vaig quedar fascinat per la prosa neta i ordenada d’una escriptora que descrivia amb emocionada distància literària els drames -individuals i col·lectius- dels desplaçats involuntaris. Des de llavors, he rellegit Verde agua en diverses ocasions, sempre amb renovat entusiasme. En aquella edició que encara conserve, el llibre de Marisa Madieri incloïa un «Posfaci» signat per Claudio Magris, un autor que jo encara desconeixia. Marisa Madieri, que acabava de morir, havia estat l’esposa de Magris i ella mateixa li havia suggerit, segons confessa l’escriptor en aquell «Posfaci», la redacció de Microcosmos i El Danubio, tots dos llibres, com Verde Agua, ara imprescindibles en la meua lleixa d’honor.

Tot allò, coses de l’atzar, va despertar en mi un interès sobre Trieste que va i ve sense desaparèixer. Sobre la ciutat, el seu context sociocultural i una història d’adscripcions políticoadministratives movedisses i a la perifèria de mapes oficials també inestables. Port de Viena i de l’Imperi austrohongarès i alhora ciutat italiana frontissa amb Eslovènia i Croàcia. Panoràmica geogràfica que emmarca la preciosa badia que el nou arribat observa mentre torna a la ciutat vella des del castell de Miramare. En tot cas, ròtula involuntària en què s’apleguen venjances irracionals de la geopolítica contra les comunitats que hi han fet llar: eslaus víctimes de la violència feixista, llatins que no volien ser iugoslaus o jueus apàtrides en la seua terra i també en la dels altres. Potser no és per atzar, ara que hi pense, que la Risiera di San Sabba, a la mateixa ciutat de Trieste, fora l’únic camp de detenció i extermini nazi en territori italià. Ni que el feixistes nostàlgics de la Roma imperial italianitzaren fins i tot els cognoms dels eslaus autòctons. Paolo Maldini, Il bello o Il Capitano, gran estrella del «Milan de Sacchi» i de la selecció italiana de futbol, fill del també futbolista del Milan Cesare Maldini, és descendent obligatòriament aculturitzat dels Maldic, eslovens de Trieste. Als buròcrates de la nacionalitat no els importa si els ciutadans se senten membres d’un grup de pertinença o de diversos al mateix temps. El darwinisme social és un fil d’acer del pensament més reaccionari.

Els darrers anys, la lectura dels amics Francesc Bayarri i Joan Benesiu m’ha reforçat amb dosis homeopàtiques l’interès per una cultura de cruïlla que, segons la sentència clàssica de George Steiner -«Europa és el carrer, el mercat i el cafè»- es concreta a Trieste en el solatge intel·lectual d’establiments com el Caffè degli Specchi o el Caffè Sant Marco, aquest darrer -poca broma!- obert el 1914. No és debades en aquest sentit que Claudio Magris, home de mirada telescòpica, dedicara el primer capítol de Microsomos precisament al democràtic Caffè Sant Marco: «Aquells on només s’hi instal·la una tribu única són pseudocafès, tant li fa si són senyors com cal, jovenets amb tot el futur per davant, grups alternatius o intel·lectuals al dia. Totes les endogàmies són asfixiants». El mateix Magris hi remarca que «el cafè és un lloc de l’escriptura». Però, militant del dubte més humanístic, s’afanya a matisar de seguida que «xerrar és millor que escriure». Per això mateix, Magris havia suggerit que el Caffè Sant Marco és refugi i epítom d’una memòria multicultural anterior al descobriment del model social que ara, segons veiem, defineix les globals cities.

Poc abans de viatjar a la ciutat, el visitant ha tingut la sort de llegir Trieste o el sentido de ninguna parte, un impactant llibre de Jan Morris: autora de perles literàries com ara Venècia o també La casa de una escritora en Gales. «Potser Trieste ha estat un microcosmos de l’Imperi», diu Morris en homenatge indirecte a Magris. «La melancolia és la major expressió de Trieste», sentencia estranyament la mateixa Morris. Però el viatger no l’ha trobada enlloc -- ausades que l’ha buscada pels llocs on la tradició literària n’havia situat els punts cardinals. La condició de turista vocacional contrari al pensament metafísic m’allunya de tota pretensió d’introspecció meditativa, tan habitual entre alguns dels meus escriptors preferits. Contràriament, l’única insatisfacció més o menys melancòlica, pense entre mi, és no haver-la visitat abans malgrat la crida literària que m’espentava. «Trieste», continua Jan Morris, «planteja preguntes tristes sobre una mateix. ¿Per què estic ací? ¿A on vaig?» Però el visitant, en alerta permanent davant de la temptació romàntica, només demana a la vida una altra copa de vi blanc frïulès a poqueta nit al Caffè Stella Polare, on diuen que es trobaven Italo Svevo i James Joyce per a enraonar de les seues respectives profunditats.

Potser, pensa el viatger, la imatge d’Italo Svevo, d’Umberto Saba o de James Joyce -que va escriure a Trieste bona part de la seua obra- ha ajudat a elaborar una imatge literària de la ciutat massa ombrívola. Com els amors platònics, les malalties imaginàries com la malenconia literària, son decididament incurables perquè són tan imaginàries com seductores. Al capdavall, pura literatura d’evasió com aquest mateix article. En tot cas, explica Jan Morris, l’incomparable James Joyce era tan bon literat com aficionat a les tavernes i els prostíbuls de Trieste -espais, almenys en teoria, d’escasses melancolies literàries. «Per a mi, Trieste és una al·legoria dels llimbs, en el sentit secular d’un hiatus que no és possible definir», sentencia finalment l’escriptora. Però, potser pel poder euforitzant de la lectura de Trieste. Una ciutat a plec de mapa, el darrer llibre de Joan Benesiu, el turista literari ha arribat a la conclusió -sempre provisional- que la malenconia, per encomanadissa que siga entre els ferits de lletra impresa, es dissoldrà definitivament més prompte que tard entre noves dosis de cafès i spritz triestins.