Fa poc vaig sentir un tall d'un plenari de l'ajuntament de Carlet on l'alcaldessa (Compromís) acusava al PP, antics governants, de no haver comprat la totalitat de les «cadires» dels propietàries del «Teatro El Siglo» i, en conseqüència, l'ajuntament actual havia perdut, supose, l'ocasió d'optar a una subvenció d'un milió d'euros per la seua rehabilitació per no poder justificar la propietat de l'immoble.
El primer lloc, em venen al cap els compromisos dels 20 anys de governs «populars» (sols cal revisar programes electorals o pressupostos aprovats) referents a la seua rehabilitació. En aquest sentit, l'anterior alcaldessa (PP) el 24 de desembre de 2012 deia, textualment: «Hemos comenzado a dar los primeros pasos del camino que supondrá recuperar el Teatro El Siglo. Será un trayecto largo porque el ambicioso proyecto de convertir el teatro en un centro cultural de gran magnitud no puede desarrollarse en la actualidad debido a la grave situación económica en la que nos encontramos. Ahora comenzamos con esta primera fase que evitará un mayor deterioro del inmueble y a medida que vayamos encontrando financiación iremos avanzando en su rehabilitación. No cerramos las puertas para el futuro pero hay que ser realistas y ahora no se puede realizar una inversión de 5 millones de euros que cuesta el proyecto».
«Un centro cultural de gran magnitud» valorat en 5 milions d'euros i resulta que, aleshores, 2019, no es pot fer una rehabilitació valorada en un milió d'euros, ja que l'ajuntament no és el propietari del teatre. Era necessària aquesta «fantasia» o formava part de «la política» descrita per Alfonso Rus: a la gent li dius que vas a portar-li el mar i s'ho creuen. Tant «ximples» som?
Per altra banda, resulta esperpèntic que, aleshores, la portaveu del PP demane aplegar «fins on faci falta» per no perdre la subvenció que faria possible la rehabilitació. Si cada any, dels 20 de governs municipals «populars», hagués rehabilitat (sols) un 5% del total, hui no caldria fer cap acció «heroica».
Bé, personalment, crec que Carlet té suficients infraestructures culturals i esportives (malgrat tot, una piscina coberta municipal no vendria mal) i, per tant, no sóc partidari de gastar-se un milió o cinc milions en la rehabilitació del «Teatro El Siglo», tot al contrari, m'agradaria que si hi han recursos públics en la quantitat que es parla serviren per millorar les escoles públiques dotant-les, per exemple, de personal especialitat en determinades matèries com l'expressió, el assetjament escolar, etc. Dotar-les dels millors mitjans possibles per minvar el fracàs escolar a més de lluitar contra la desigualtat social (Carlet no és una illa al marge de la desigualtat social que hi ha a l'estat espanyol), l'atur i la pobresa.
Entenc que hi hagi, legítimament, ciutadans i ciutadanes que en les seues decisions i opinions el component sentimental tinga molt de pes (sempre que no s'aplegue al fanatisme). Però, aleshores, immersos en un «escenari» de recursos públics escassos estem front una qüestió de prioritats i, almenys per mi, en primer lloc, estarien les condicions materials i socials com que no hi haja cap persona que en l'hivern pateixi fred per falta de llum, que no hi hagi cap persona que no menje suficientment i adequadament així com fer possible, repeteix, la millor educació i salut pública, «la resta vindrà per afegitó». Però, en tot cas, no estaria mal començar a imitar el costum que hi ha en altres països del nostre entorn cultural i polític del mecenatge privat per finançar la cultura.
