Rutas» fou un setmanari que es publicà (en castellà) durant la II República a Carlet, subtitulat «Semanario de orientació política y social», que es dedicava a informar a la població dels esdeveniments que ocorrien així com publicar articles d'opinió de política, economia, etc. Durant la guerra, conseqüència del colp d'estat dels generals feixistes, a més, feia d'altaveu de les consignes del govern republicà.
A la fi de la guerra cap responsable o col·laborador de la publicació fou encausat, però «gràcies» a la denúncia d'uns quants ciutadans afectes al nou règim feixista foren encausats els ciutadans Eulogio Puig Usina, Ernesto Calatayud Nogués, Elias I. Gisbert García (germà major del meu pare), Eladio Ferrer Pérez, Vicente Vanaclocha Vanaclocha i José Diranzo de los Santos Juanes. A Eulogio Puig Usina se l'acusa de ser el responsable de l'edició en la qual «del modo más grosero se insulta a nuestro Glorioso Ejercito, a España y al Caudillo, al propio tiempo que haciendo un caluroso elegio del Ejercito Rojo y de la Revolución Marxista, induce por este medio a la comisión de toda clase de desmanes y crimenes». Puig és l'únic al qual condemnen a la pena de mort pel delicte «d'adhesió a la rebel·lió».
A la resta d'encausats se'ls condemna a diferents anys de presó. En concret, al germà del meu pare, Elias I. Gisbert Garcia, a la pena de dotze anys i un dia d'empresonament.
La seua mare Encarnació (i àvia meua) sense ningú indici d'odi, sinó més aviat d'amargura, ja que s'havia quedat vídua i tenia, al marge de l'empresonat, a quatre criatures que mantenir, alguna vegada em comptà com anava a San Miguel de los Reyes (València) a portar-li menjar al seu fill empresonat.
Per últim, respecte de Eulogio Puig Usina, de la lectura del sumari es fàcilment deduïble que va ser pressionat (torturat?) fins al punt de «trencar-li» la voluntat i fer-li declarar autèntiques bogeries i contradiccions que, a pesar de tot, no li salvaren la vida. Fou mort a Carlet el 14 de juny de 1939. Mort, en definitiva, per haver dirigit un setmanari. Així foren aquells temps i així ho deguem comptar perquè no torne a ocórrer mai!
