Avui, 4 d'abril, jo havia d'haver fet el pregó de la Setmana Santa al Gran Teatre. Sóc conscient que l'ofici de pregoner és efímer: s'estrena i s'acaba amb la convocatòria general d'un anunci; fer saber que, en Alzira, està pròxima la celebració de la Passió, la Mort i la Resurrecció de Jesucrist. I aquest anunci sempre es converteix en una aventura inesgotable quan s'acompanya amb l'exposició de les tradicions religioses i artístiques de les nostres confraries; quan es junta amb els records personals i familiars que acompanyen les celebracions o quan es reviuen les devocions, les enyorances i les alegries de cada persona.
I probablement mai com enguany podem sentir tot el que ens uneix amb els confrares de la nostra o de les altres confraries i, fins i tot, a les persones de tots els temps..., perquè aquesta és una Setmana Santa especial, única, on el confinament no solament no ens treu la possibilitat de viure d'una determinada forma les devocions, sinó que ens pot ajudar encara més a valorar tot el que l'emoció i l'amistat ens proporcionen. Així, jo voldria, avui, ara, destacar la Setmana Santa més humana, la que conformen els milers de persones anònimes que al llarg del temps i fins ara mateix han mantingut l'esperit confrare, la dels germans voluntaris que porten aliments a la gent gran que ho necessita; la de les associacions de veïns que s'han ofert a l'Ajuntament per ajudar en allò que es requereix; la de les persones que des de casa estan confeccionant mascaretes per a la nostra protecció; la del consistori municipal, la de la policia i altres agents de l'autoritat i soldats que tenen cura de la nostra seguretat; la de la gent que aplaudeix o s'expressa cada dia des dels balcons i terrasses; la dels llauradors, transportistes, distribuïdors i venedors d'aliments; la del personal sanitari, la dels mestres, o la de les persones que atenen els telèfons per donar companyia a altres persones que estan a soles...; i la de tota la gent anònima que treballa en els serveis necessaris; i la del que sofreix la mort d'un ser volgut o la que dóna consol. Totes aquestes persones són confrares en Setmana Santa estiguen o no en una confraria. Tots ens sentim units pels mateixos valors que conformen el carisma d'una germandat.
Per això, enguany, reafirmem la identitat humana del sentit comunitari, aquell que es dirigeix a fomentar la solidaritat. De fet, l'origen de les confraries va ser l'associació gremial que agrupava a persones que s'unien per protegir-se buscant la solidaritat dels seus membres a través de la caritat. Tenien cura els uns dels altres com a vertaders membres d'una família; es proporcionaven aliment, es cuidaven quan queien malalts, es donaven consol en moments difícils. Entre tots feien que la vida fora millor, més suportable.
Així, davant la pandèmia que estem vivint és l'hora de la fraternitat confrare; és el moment de donar consol a les persones que han perdut una persona volguda o d'ajudar a tots aquells que estan malalts. És el moment de la solidaritat, de tenir en compte a totes les persones que poden necessitar els altres, pensant que pot haver-hi moltes formes d'orar: trucar per telèfon a un familiar, a un conegut, a un amic, amb el qui no s'ha parlat des de fa temps, és una forma de resar; escriure correus o wasaps d'ànim, o col·laborar amb els veïns en actes de solidaritat, també és tenir en compte als altres; i començar a pensar què podem fer quan açò acabe per augmentar
la nostra participació en projectes assistencials, socials, educatius, també són valors que defineixen l'espiritualitat de les persones o de les confraries.
I a més, enguany no podrem eixir al carrer. Aquesta Setmana Santa, íntima i personal, pot ser un moment excel·lent per a fer plans de com aconseguir un consens ètic que ens porte a lluitar contra la segregació social de forma que, quan guanyem a l'epidèmia, no augmenten les desigualtats.
No eixirem al carrer..., però podem eixir al balcó o a la terrassa, vertaders ulls i orelles de les nostres cases. Aplaudir i expressar-se des del balcó, s'ha convertit en una relació joiosa i també espiritual amb els veïns dels altres balcons. Aquests dies vinents de Setmana Santa podem continuar aplaudint a les vuit de la vesprada, o tocar els tambors, para immediatament resar una oració entre tots..., o podem guardar silenci pels malalts o difunts; també podem posar al balcó una estampa de la nostra confraria o, el dia del Divendres Sant, estendre un cobertor com es fa el dia del Corpus. Aquesta estada al balcó es convertirà en una processó d'amor i d'agraïment a la vida, als que ens ajuden a protegir-la, als milers de persones anònimes que es cuiden de les nostres necessitats, des dels que netegen els carrers fins als qui ens protegeixen o els que tenen cura de la nostra salut. Aquesta no és una altra Setmana Santa; és la Setmana Santa que dóna importància als vertaders herois de la societat, la de la solidaritat confrare, la que passarà a la nostra memòria, a la dels nostres fills, a la dels nostres néts i es guardarà per sempre en la intel·ligència col·lectiva de tots els que l'estem vivint.
I tots eixirem canviats d'aquesta situació i també més units; perquè lluitar per aconseguir una societat millor, sense exclusions, ens portarà a ser millors confrares i també a somniar que després de la Passió i Mort arribarà de nou la Pasqua; i amb ella, l'alegria de la vida.
