«I morir deu ser deixar d’escriure», deia el seu paisà Joan Fuster. El periodista Emili Piera (Sueca, 1954) confessa que viu l’ofici amb la mateixa intensitat. «De tots els vicis possibles, la literatura és allò que em genera més satisfaccions». Es dedica diàriament a l’escriptura, ara produeix més que mai. Té quatre llibres en marxa, cadascun a una velocitat de cocció diferent.
«Hauria de moderar-me un poc», reconeix, però postil·la amb sornegueria: «Com que soc jubilat, tinc tot el temps del món. Només he de pagar la quota de jubilat, que és anar a comprar a Mercadona».
Per a Piera, la pandèmia ha estat «l’esdeveniment més periodístic del món», perquè abraçava una serie de «categories humanes molt grans i profundes». Un lector el va convéncer perquè escrivira sobre la pandèmia. Així és com va gestar el seu ‘Diari de la plaga’ (El Petit Editor), una retransmissió del seu aïllament amb flaixos de reflexió. «La intimitat és una dimensió que la resta de gent no veu i mostrar-la té una força extraordinària. I jo volia despullar-la sense trair els meus».
L’escriptor suecà no duia barba des de 1981 i durant el confinament la va deixar créixer. A banda dels pèls a la cara, va recuperar sensacions que havien quedat en l’oblit. Amant de la meditació, quan es posava a fer ioga assegut al terra de la seua habitació, de sobte el soroll habitual del trànsit era substituït pel cant dels ocells.
Piera té la capacitat d’anar més enllà dels fets. Els analitza i relaciona amb qüestions de fons, a partir del seu bagul de saviesa. «He llegit molt i sense manies; em diverteix entrar a un jardí on no m’han convidat. De sobte, trobe una qüestió lateral i m’hi llance. És el meu caràcter: derivar per vies secundàries a veure què passa». Quan era menut, va devorar els tebeos i diaris que el seu pare portava a casa fins que va trobar la seua primera gran lectura: una biografia del mestre Serrano, de qui sa mare era parent llunyà.
És un polifacètic. «No puc amagar-ho», confessa. Ha tocat tots els gèneres de la literatura, però especialment sent predilecció pel dietari perquè li «discuteix la ment». Quan s’ha llançat a la piscina de la narrativa, segons revela, no hi ha hagut massa gent que l’haja avalat. «He seguit escrivint-la perquè no m’importa massa el que diguen. Si tinc una cosa a contar, la conte». Piera gaudeix en el format de la faula, per a ell el relat de ficció esdevé un al·licient divertit.
Pel que fa al medi ambient, el periodista suecà n’és un expert. Ara, que la qüestió ambiental està cada vegada més present en l’àgora pública, Piera creu que «se n’està parlant massa»: «Caldria anar urgentment i directa al canvi de conductes».
Ho exemplifica amb la polèmica amb el «chuletón» de Pedro Sánchez arran de la campanya del ministre Garzón per la reducció del consum de carn. «És evident que tots no podem menjar carn i peix cada dia, és insostenible», considera Piera. En eixe sentit, segons explica, la gastronomia valenciana està evolucionant: «Als restaurants cada vegada hi ha més dietes veganes i vegetarianes».
Ara ja no viu a Sueca, es va traslladar a València per qüestions de feina. «Estic molt orgullós d’haver-me criat a Sueca, és el lloc on millor m’ho passe», exhala amb un somriure d’enyor en forma d’aire. Emili Piera voldria viure en un lloc on tinguera un tros de terra per a poder llaurar-la. Amb tot, segueix agradant-li la cuina: li dedica temps i passió. Quan penge la telefonada es posarà el davantal i farà un arròs de crancs i galeres amb un toc picant. No sempre cuina plats igual d’elaborats. Hui té convidats a casa. I en res es possarà a escriure. També alimenta.
El periodista veterà va dedicar una obra, ‘Oficio de lance’, on va analitzar l’estat de salut del periodisme. Les reflexions que hi abocava resten actuals i les seues preocupacions pel futur de la professió, també.
«En una societat d’equilibris, com és la democràtica, és extremadament perillós que no hi haja una premsa que puga valdre’s per si mateixa sense les assistències dels governs», reflexiona.
Sobretot, incideix en una idea: «El periodisme sempre és polític, encara que estiga parlant d’una xica guapa que has vist pel carrer».
Ell, que va començar en l’ofici durant els anys setanta, ha viscut en primera persona tots els canvis i declivis de la premsa. Actualment, segons denuncia, s’ha esfondrat la connexió intergeneracional. «S’han perdut les figures dels aprenents i dels veterans. Els joves estan sense faena i als vells els prejubilen als 50 anys. És demencial».
«L’estructura mediàtica valenciana no té suficient autonomia ni veu pròpia», sosté Piera. Es mostra, però, esperançat perquè ara «hi ha unes condicions perquè el País Valencià, Illes Balears i Catalunya, els tres països que tenim el català com a llengua pròpia, tinguen un pes en la governació de l’Estat. I més pes polític significa més pes periodístic, sense dubte».
Després d’esta anàlisi, per si de cas, matisa: «No soc independentista, és evident que el poder de l’Estat és desigual, no està distribuït en racions alíquotes: uns territoris influeixen molt i altres no pintem res».
«El poder de l’Estat és desigual: hi ha territoris que no pintem res»
Piera creu que ara el País Valencià té l’ocasió de tindre «més pes» en la governació d’Espanya
SERGI MOYANO. ALZIRA
