Qué va passar a Alzira el fatídic 21 de setembre de 1936, per a que s’assassinara a 49 veïns i veïnes. Es una pregunta de difícil resposta ja que no hi ha cap document oficial que ens permeta ni tan sols esbrinar el per què d’aquest fet tan sagnant d’aquest impuls genocida per part dels membres del suposat Comité de Salut Pública, sols els sumaris de després de la guerra civil, on mitjançant Consells de Guerra, les noves autoritats franquistes van jutjar de manera sumaríssima a molts dels presumptes implicats en els fets d’eixe dia i setmanes.
Si que és evident que el mes de setembre fou el mes on a la majoria dels pobles hi hagué més morts des del principi de la contesa. En aquesta conjuntura el govern central encara no havia agafat les regnes del poder que després, i poc a poc, conduïria a una política de recentralització i ordre, ofegant i fent desaparèixer tots aquestos comitès que s’havien extés com una taca d’oli per tot el territori en mans del govern republicà.
S’assassinava a persones pel sol fet d’anar a missa, per ser conservadors, per militar en partits de dreta. Els militars espanyols que es sollevaren contra el poder legalment constituït de la República, provocaren tot allò que volien evitar: el caos i la subversió de l’ordre constitucional, donant pas en algunes zones a un poder revolucionari que va esmicolar el poder coercitiu de l’Estat, provocant en la seua espiral revolucionaria una ferotge carnisseria entre els elements conservadors de la societat. Hi ha que recalcar que els cossos i forces de Seguretat havien abandonat les poblacions, sobre tot la Guàrdia Civil, que havia sigut concentrada a València per formar columnes amb l’objectiu de lluitar contra els rebels, i que en alguns casos, com el de la columna Castellón, traicionaren els seus comandaments i es passaren a les files sublevades.
Destrucció d’esglésies
A Alzira després del colp militar de juliol es van destruir quasi totalment les esglésies de San Joan i Sant Agustí; també es va cremar l’església de Santa Catalina i la dels pares Caputxins; es va enderrocar l’ermita de l’Alquerieta i el convent de Santa Llúcia; es va saquejar i destruir parcialment el convent dels pares Franciscans i l’edifici de les Escolapies. També moltes de les persones benestants foren obligades a donar els seus diners al Comité, ja que un membre del sindicat de Finances de la població i treballador del Banc de Vizcaya va donar la llista dels majors impositors al Comité.
A Alzira, eixe impuls genocida fou brutal durant els primers mesos de guerra. Era una ciutat amb quasi 22.000 habitants, dels que, i amb xifres aproximades foren assassinades 168 persones, de les quals 156 eren veïns del poble, altres 5 eren escolapis, un criat d’eixa comunitat i els 6 restants persones d’altres pobles. La major part dels morts en les estadístiques posteriors estaven conceptualitzats sols com persones de dretes, mentre que una petita part eren membres de partits com la Derecha Regional Valenciana i la Falange.
Qui foren els autors d’aquest cataclisme humanitari a Alzira? No podem dir noms concrets, i les investigacions posteriors tampoc han confirmat els autors. A la majoria dels pobles, només fracassar el colp militar, i quan encara a la capital no estava decidida la situació es van formar nombrosos comitès que suplantaren l’autoritat dels alcaldes, regidors, presidents de diputació, govern civil, etc. No es que deixaren d’existir aquestos organismes de l’Estat, és que aquestos comitès, acapararen tot el poder. Així es van crear Comités Anti-feixistes, de Salut Pública, de Milícies, etc. composats per membres dels sindicats i dels partits que formaven el Front Popular.
Una de les funcions que s’arrogaren fou la de justícia i policia, on després de detindre als sospitosos, la majoria persones de caire conservador, se’ls assassinava. Actuaven de manera semblant en tots els pobles: un grup de milicians acudia a la casa de la persona assenyalada, se’l enduien al Comité, i després apareixia a una carretera de les rodalies, mort. Per exemple: «fue detenido por un grupo de milicianos, los cuales le llevaron ante el comité instalado en las Escuelas Pias, de donde fue sacado en la misma noche y asesinado en la carretera de Guadasuar». En la majoria de les declaracions dels familiars dels assassinats, aquestos afirmen que no saben els autors materials de la mort. El pare de Luis Simarro, membre dirigent de la Derecha Regional Valenciana, en la seua declaració afirma, «con respecto al asesinato de su hijo no puede formular acusación concreta...».
El Comitè d’Alzira, segons les dades extretes dels sumaris franquistes, estava format per Eduardo Arín Borgoños, president, Eduardo Corts Soler, Enrique Sala Bertomeu, José Timor Blay, José Alcina Lorente, Pascual Aroca Hermosel, Enrique Mascarell Comes, Bernardo Santamaria Blasco, Francisco Pérez Moreno, Liduino Sánchez Martínez, Bernardo Pérez Marimón, Vicente Alós Sansaloni, Fernando Ull Manuel, José Llopis Llopis , Vicente Guillart Alós, Francisco Monllor Coloma, Salvador Colomina Daries, Ramón Talens Escandell, Bernardo Albentosa Almela, José Casterá Gimeno i Basilio del Toro Expósito.
Judicis simaríssims
Poques dades tenim sobre l’afiliació política i sindical de la majoria dels membres d’aquest comitè de funcionament hermètic, suposem que tots els partits i sindicats de la població estarien representats al Comité, però a hores d’ara no tenim dades completes sobre la seua composició i proporció política per què no hi ha documentació fidedigna sobre aquest. Fou destruïda?, potser, o simplement inexistent donat el seu caràcter quasi extraoficial. Finalitzada la guerra, la major part dels membres del comitè de Salut Pública d’Alzira foren executats després de judicis sumaríssims en Consells de Guerra. D’un total de 21 membres, l’any 1944 havien sigut executats 14.
El seu president fou Eduardo Arín, havia nascut el 1902 a Benicarló, i després fou Major metge als Serveis d’Informació en els serveis de Sanitat de l’Exèrcit. Estava afiliat al PSOE i UGT des de 1930. Llicenciat en Medicina per la Universitat de València en 1924, doctorant a la Universitat Central de Madrid en 1926. Va pertànyer al Sindicat de Metges de la UGT. Després d’aprovar les oposicions, va ser Inspector Municipal de Sanitat en 1927. Des de 1933 va ser Cap del Dispensari Antituberculós d’Alzira. Durant la guerra civil va ser Major metge provisional destinat a la Inspecció General de Sanitat, Cap de Sanitat de l’IX Exèrcit del Sud i Cap dels Serveis d’Evacuació de l’Exèrcit de Terra. A l’abril de 1939 va arribar exiliat a Mèxic on va exercir privadament la medicina interna. Va ser cap del departament de Tisiología al Sanatori Espanyol de la ciutat de Mèxic i va pertànyer a l’Agrupació Socialista Espanyola. Va morir a meitat dècada dels setanta del segle passat.
Altre dels seus membres més destacats fou José Timor Blay, Fundador Joventuts Socialistes d’Alzira. Era membre de la Secció de Finances de la UGT d’Alzira (València) de la qual va ser secretari. En 1931 va participar en la constitució de la JS d’aquesta localitat. Des d’agost de 1936 fins a juny de 1937 va romandre a Alzira i en aquesta data es va incorporar a l’exèrcit republicà sent enquadrat en la 101 Brigada Mixta. Finalitzada la guerra va ser detingut i internat al camp de concentració de Benalúa de Guadix. El 25 de juny de 1939, quan tenia 29 anys, va ser traslladat a Alzira on en Consell de Guerra celebrat el 6 de setembre següent va ser condemnat a mort i executat el dia 10 d’aquest mateix mes.
33 dones assassinades
El divesos Comités de la població disposaven de nombrós armament, sobre tot armes curtes, ja que durant les primeres setmanes de guerra, s’havien confiscat sobre tot escopetes de cacera. A més, a principis de setembre es van repartir més de 30 pistoles i una petita metralladora que el membre del Comité, José Timor Blay, havia aconseguit després d’un viatge a França. Va vendre una partida de taronges, i va comprar dos vagons d’armes, que suposadament es repartirien entre les diferents columnes i altres passarien a disposició del Comité d’Alzira.
Però, una de les característiques més aclaparadores, fou l’assassinat de 33 dones, una xifra enorme si la comparen no sols amb les poblacions de la comarca, sinó amb tot el país.
Alzira doncs, és un cas excepcional. Entre els morts, molts eren membres d’una mateixa família, pares i fills; polítics de la Dreta Regional Valenciana com Luis Simarro Redal, assassinat a València on s’havia amagat, el 18 d’octubre de 1936, Registrador de la Propietat i ex delegat de Serveis Socials a Catalunya, i també el que havia sigut president de la Diputació Provincial de València en 1931, Juan Calot Sanz, dirigent del PURA.
Ens podríem preguntar si tots aquestos assassinats foren part d’una política deliberada per eliminar a l’enemic de classe, o fou simplement un impuls genocida projectat per temps de miseria i fam durant el període anterior? Alguns sindicalistes comentaren que en temps de la República, estar afiliat a un sindicat, era morir-te de fam, molts empresaris agrícoles deixaven de llogar els afiliats als sindicats, i això significava no poder menjar. El que si podem afirmar, és que la política genocida seria perpetrada pels guanyadors de la guerra, els militars rebels, utilitzant tots els ressorts de l’Estat al seu abast, Exèrcit, policia, sistema judicial, i un llarg etcètera per eliminar allò que ells pensaven que eren els enemics d’Espanya.
Venjança i repressió
Així, Alzira i altres pobles de la comarca durant els primers mesos de guerra sofriren en les seues pròpies carns, la venjança de classe i la fúria iconoclasta contra aquells considerats representants d’un sistema que oprimia i matava de fam a molts dels fills. Després de la contesa, la venjança i la repressió més ferotge omplí les presons i les foses comunes de persones que havien lluitat per un país més lliure i just.
Consells de Guerra per executar els membres dels comités
Ens podríem preguntar si tots aquestos assassinats que es cometeren a Alzira foren part d’una política deliberada per eliminar a l’enemic de classe, o fou simplement un impuls genocida projectat per temps de miseria i fam durant el període anterior?Finalitzada la guerra, la major part dels membres del comitè de Salut Pública d’Alzira foren executats després de judicis sumaríssims en Consells de Guerra. D’un total de 21 membres, l’any 1944 havien sigut executats catorze.
