Amparito Sahuquillo ja destacava de ben joveneta per la seua veu privilegiada i els primers recitals els va fer sent una xiqueta a l’escola de Corbera. Temps després, una professora de piano es va interessar per la menuda. Posteriorment, amb tota la família es va traslladar a Barcelona. Foren aquests temps difícils. L’esclat de la guerra civil va obligar a passar fam i calamitats a la jove Amparito, les seues germanes i els seus pares. Recordava amb amargura la fugida als refugis i sobretot la desesperada tornada a València a bord d’un vaixell mercant.
Acabada la guerra, de nou tots tornaren a Barcelona i en 1939, Amparito es matricula al conservatori de música del Liceu en l’especialitat de cant i en llengua italiana. A partir d’aquell moment, va començar la seua preparació per a una carrera artística que augurava ser prometedora. Lamentablement, per qüestions familiars, la jove va haver de deixar Barcelona i regressà a Corbera. No obstant això, no va desistir i es va matricular en la Societat Coral el Micalet de València per a seguir els seus estudis i la seua carrera professional en el món de la lírica.
A la dècada dels anys quaranta, un programa radiofònic emés per Radio Alcira i conegut com «Micrófono para Todos», va catapultar a l’èxit a la jove Amparito Sahuquillo. El programa era presentat per Joaquín Sanchis i el públic podia assistir a les audicions en directe. Fou tan gran l’èxit del programa, que a la mateixa plaça Major d’Alzira es col·locaven altaveus perquè els aficionats pogueren escoltar les audicions. En 1942, la soprano rep una carta d’una admiradora, Pepita Foyos, en la qual la felicita per la seua magnífica intervenció en Radio Alcira i de nou li demana que cante algunes de les romances que havia interpretat en un programa anterior.
El compositor i professor de la jove promesa Alfredo Baldrés, va acordar una nova actuació de la cantant. Baldrés s’havia pres un interès especial per la soprano i el seu gran desig fou promocionar la figura i la veu d’Amparito Sahuquillo.
Organitzada per la «Obra Sindical Educación y Descanso», en el Teatro Cervantes d’Alzira, tingué lloc en 1943, una funció especial on actuaren diversos artistes en el programa «Micrófono para Todos». Amparito Sahuquillo va actuar acompanyada al piano pel seu professor Alfredo Baldrés. En octubre del mateix any, la cadena SER d’Alzira va organitzar un concurs de cant. La soprano va guanyar el Premi Extraordinari Especial. El tribunal que va valorar l’actuació, va ressaltar les excel·lents condicions artístiques de la soprano i felicità el seu professor que la va acompanyar al piano.
Durant aquests anys, Amparito Sahuquillo entrà a formar part de la Companyia Lírica de Paco Alcañiz. Així veien com en 1945 actua a Sueca en el Teatro Serrano, on es posa en escena la sarsuela de F. Moreno Torroba, «Luisa Fernanda», fent la tiple el paper de Duquessa Carolina. Posteriorment, es posaria en escena «el Cantar del Arriero», obra del mestre Diaz Gilés, en la qual la jove promesa feia el paper de Mariblanca. Al seu poble natal va representar la sarsuela de Pablo Sorozábal «La del Manojo de Rosas».
El director d’orquestra Alfredo Baldrés, va compondre peces musicals dedicades exclusivament a Amparito. Es conserven els manuscrits originals com són, «Bendita sea tu pureza», pregària composta a Corbera en 1942 i una altra amb el mateix títol composta a Àguilas en 1947. L’autor dedica una altra peça musical a la soprano en aquest mateix any. Es tracta de l’obra «Una tarde gris». En la partitura original apareix una dedicatòria on el compositor assenyala que ella és la més fidel intèrpret de les seues composicions. Dedicada també a la cantant, Baldrés escriu l’obra «Tu».
La soprano segueix ara la seua carrera a València. Són temps difícils els de la postguerra i es veu obligada a treballar com a sastressa per a continuar els seus estudis musicals. No obstant això, va seguir amb la seua vida artística professional i la veiem actuant en representacions líriques. En 1948 actua en el Teatro Alzacar i allí contacta amb la professora Carmen Fenollar.
A Amparito Sahuquillo la veiem també en representacions d’obres satíriques valencianes al Teatro Juvenalia en 1950. També ho farà en el Teatro Cristo Rey. De tota manera, la cantant se centrarà en els seus estudis y en les representacions líriques. A banda, no deixa d’oferir innumerables concerts i recitals amb un ample repertori de romances i àries tant de sarsuela com d’òpera.
Destacable i memorable fou la representació de la sarsuela «La Tempestad» de Ruperto Chapí en 1952 en la Societat Coral el Micalet. Aquests anys foren temps d’èxits per a la soprano riberenca. De tota manera, mai va oblidar les seues arrels i va seguir fent representacions a la Ribera i oferint concerts i audicions.
La carrera lírica d’Amparito Sahuquillo es va veure truncada de sobte a finals dels anys cinquanta per greus motius familiars i sobretot per la malaltia irreversible de la seua mare. Aquestes circumstàncies la varen obligar a renunciar a allò que més estimava, el cant. Abandonà el món de la lírica, va tornar a Corbera i es va dedicar als assumptes familiars. Amb el temps es va casar amb Francisco Gómez i es va entregar a una nova vida al costat del seu marit i el seu fill.
Les circumstàncies de la vida marcaren la carrera que prometia ascendent d’una cantant lírica amb una veu excepcional, la qual era elogiada per tots els que varen tindre el privilegi d’haver-la pogut escoltar.
És just ara, coincidint amb el seu aniversari, recordar la vida professional de la soprano Amparito Sahuquillo. La cantant havia sigut considerada pels experts com a una soprano o tiple lleugera amb un timbre de veu brillant, elegant i una sonoritat digna d’admiració.
