Que els nostres avantpassats descansen al costat dels que en vida estimaren i convisqueren és allò habitual, però no ho és per més de dues-centes famílies de la Ribera i pobles pròxims. Nosaltres no hem tingut encara l’oportunitat de recuperar les restes de les víctimes de la repressió franquista. Acabada la Guerra d’Espanya, de l’1 de maig al 28 de novembre de 1939, el règim feixista de Franco assassinà en Alzira a dos-cents homes i dones de la Ribera; sols uns pocs foren executats els anys posteriors. Però si hi ha un mes que fou especialment cruent fou el que estem acabant, el mes de maig de 1939, quan el règim totalitari assassinà a 69 persones. Es tractava de dur endavant, no sols una venjança contra els perdedors, sinó sobretot de realitzar una neteja ideològica i de crear un estat de terror.
Però un grup de descendents d’aquelles víctimes del terrorisme d’Estat hem dit prou, i volem recuperar tant els cossos dels nostres germans, pares i avis, com dignificar la seua memòria i deixar ben clar les causes i motius pels quals moriren. És per això que, el passat dissabte 7 de maig, en la Biblioteca d’Algemesí, ens reunírem familiars de diversos poblacions de la Ribera i la Safor i constituírem l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica «Fossar d’Alzira».
Som els descendents d’aquells assassinats pel franquisme les restes dels quals es troben en el fossar-memorial existent a l’entrada del cementeri d’Alzira. És cert, que els nostres avantpassats, ja obtingueren un primer reconeixement i dignificació per part del primer ajuntament de la restauració democràtica a Alzira, que fou qui els traslladà on estan i realitzà el memorial. En aquells temps es va fer el que es va poder, i cal estar agraïts, però ha arribat el moment de donar un pas endavant, identificar les seues restes, i fer possible que, aquelles famílies que vulguen, els puguen donar una sepultura digna als seus pobles i amb els seus. Això és un procés lent i costós, que cal fer i es farà.
Però hi ha un altre que podem i devem fer ja, dignificar la seua memòria, i deixar ben clar el motiu pel qual moriren: moriren per haver defensat la democràcia i la constitució existent. No deixa de ser paradoxal que la majoria foren afusellats, o millor dit assassinats, acusats de ‘rebel·lió’ precisament per aquells que es rebel·laren contra l’ordre constitucional i democràtic que havia sorgit de les urnes. Ells no es rebel·laren contra l’Estat, al revés, foren fidels a l’estat democràtic. Els rebels foren els que posaren els fusells i les bales, i que no sols els mataren, sinó que també els negaren la seua individualitat i singularitat fins i tot després de morts.
Fou el nou Estat espanyol qui els negà el dret a ser enterrats amb dignitat i els colgà en fosses comunes. És doncs de justícia, que ara, un Estat que s’autoanomena democràtic, pose tots els mitjans possibles, tant per recuperar les seues restes, com per recuperar la memòria d’aquells i aquelles que moriren sent fidels a la democràcia.
