Records del desert cultural

El gris de l'etapa torroniana no era a soles la imatge reflectida d'una mercantil pirata que engolia sous innecesaris i projectes megalòmans per convertir-los en milions de deute. Lamentablement era sobretot això, però, a més a més, el gris es feia encara més cendrós derivat d'una ciutat sense programació cultural, pràcticament sinònim d'una ciutat inculta. El Full Cultural s'havia convertit en un fullet de quatre pàgines plenes de propaganda i el poc que és programava venia d'una universitat popular que suplia amb dignitat al departament responsable. La resta eren revistes que recordaven passats molt passats i actes oficials.

Això és una de les tantes coses que han canviat en un any, les dues coses, la programació cultural i IPG. El gris, almenys per aquests dos costats, ja comença a ser multicolor. IPG està en liquidació, el seu consell d'administració ja no existeix, ja no es reunirà mai més. Estem pagant el deute, eixe deute que a mode de droga tòxica i enganxosa (és una exemplificació) al qual els anteriors gestors polítics es van quedar atrapats amb voluntat i reiteració. Era la obligació prioritària que havíem pres amb els nostres electors; pagar. La primera conversa que vaig tenir amb Arturo Torró en els passadissos de l'Ajuntament el dia de la investidura de l'actual alcaldessa, va ser un rotund i enfadat: «No podreu tancar IPG, que no vos enganyen». Jo vaig respondre un rotund i enfadat: «Això ja ho veurem». Doncs ja ho hem vist, aquell diàleg el vaig guanyar jo. Era clar que el PP no tancava IPG perquè no li interessava tancar-la. No volien viure la realitat de la seua ciutat sense la droga que era el deute generat mitjançant IPG (continue exemplificant). Volíen seguir dopant-se amb eixe deute i evitar així la realitat, no resoldre de valent el dia a dia. No van tenir el valor de fer un sol pressupost legal i real i no ho van fer per covardia, egoisme i interès propi.

Per fer el nou pressupost, els mateixos funcionaris ens van deixar ben clar que no havíem de prendre els anteriors pressupostos com a referent, eren tots una farsa, números fantasmes. I així el gris va capgirant.

D'altra banda, Gandia torna a ser una ciutat culta. Per fi va tornar a ploure i amb la pluja, el teatre del Raval va tornar a obrir les portes de la mà, aquesta vegada, d'altre gestor, un referent cultural al País Valencià, la Casa Calva. La independència de la seua programació ha farcit la ciutat d'actuacions culturals i companyies de tota Europa. Ens interesa a tots i totes aquesta indepèndencia, aquesta cultura crítica i enriquidora i en la mesura que podem, des del govern, estem recolzant de nou el teatre. Com en la resta de coses, sabem que els recolzaments encara no són suficients, però hem tingut que endresar molt! El Full Cultural torna a estar ple, torna a ser un petit llibret d'activitats per fer en família, d'actes propis i aliens, de concerts, de trobades, d'excursions, de firetes i xerrades. Ara amb la participació dels agents privats, encara més. Els actes esportius es van diversificant en igualtat de condicions i a Marxuquera estem vivint una xicoteta revolució cultural amb el Pla de Dinamització. Les Juntes de Barri estan programant cada setmana activitats, moltes d'elles culturals? el treball dels meus companys i companyes de govern, en un escenari de precarietat econòmica total, està sent magnífic, estic orgullós d'ells/es.

L'ajuda dels funcionaris/es de l'Ajuntament en aquest escenari està resultant fonamental per utilitzar recursos propis i aplicar la imaginació que caracteritza a l'esquerra política. Cada dia hi ha una proposta, setmanes dedicades als camperols, a Joan Pellicer, a la mobilitat sostenible, al canvi climàtic, festivals d'animació, nits de curtmetratges? no és tot el que voldríem, però és un veritable canvi. El gris va agafant color. Ja comença a ser de molts altres, com mai havia de deixar de ser, governe qui governe. Pagadora i culta.