deixant enrere els temps mitificats dels Centelles amb els seus estats comtals al nord i al sud de la serra de Mustalla, Oliva al segle XVIII presentava una interessant realitat geològica i botànica ben dibuixada per Cavanilles. El límit provincial estava encara absent i no apareixeria fins a la següent centúria. Durant la primera meitat del segle XIX, la població sofreix l'avatar de les successives divisions, oscil·lant la seua adscripció entre les províncies de Xàtiva, Alacant i València, on va quedar ubicada finalment. Ni tan sols durant la dictadura franquista es van apagar les veus que qüestionaven la divisió provincial. La crítica va anar a més arribant a un rebuig clar per part dels demòcrates, especialment del valencianistes, per als quals la divisió provincial era l'expressió del centralisme ineficient i caducat. Com a alternativa es reivindicava la comarca, espai més pròxim i natural, però ni el nou règim democràtic ni l'assumpció de l'autonomia valenciana han suprimit la divisió provincial i la comarcalització resta encara per fer.
En els darrers anys, les comarques s'han vist com a espais massa reduïts per a una planificació territorial mínimament eficaç, cosa que ha portat a propostes supracomarcals com a graons intermedis entre la comarca i l'administració autonòmica. Un d'aquests espais va ser llançat pel think tank gandià, batejant-lo com a Comarques Centrals Valencianes, que situava la Safor en un voltant geogràfic més ample, on entraven la Costera, la Vall d'Albaida, l'Alcoià, el Comtat i la Marina Alta.
Aquesta mena de «cor» del País Valencià, que recorda la Governació de Xàtiva, ha estat ben vist per sectors intel·lectuals i empresarials, però ha quedat a l'espera de formulacions polítiques que li donen viabilitat. El recent text del llibre Nou viatge pel país Valencià, de Nèstor Novell i Josep Sorribes, torna a incidir en l'organització territorial. El llibre, imprescindible per a gestors i polítics, recorre tot el territori des d'una perspectiva social, històrica i econòmica sense obviar propostes de futur. Els autors proposen suprimir les províncies i organitzar el País Valencià en quatre o cinc espais supracomarcals, un dels quals és, òbviament, les Comarques Centrals Valencianes. La proposta ens afecta directament com a olivers, i ho fa, al meu parer, de forma positiva, perquè si hi ha un poble al que la «ratlla» provincial li ha pesat com una llosa és Oliva. Encara que cap oliver passa el Molinell amb la sensació de canvi de demarcació, el límit hi és, actuant com a «mosca collonera», permeteu-me l'exabrupte, a l'hora de realitzar projectes que afecten a la nostra ciutat i als termes veïns de Dénia, Pego, o l'Atzúbia.
Convindria repensar el paper d'Oliva en aquest nou escenari organitzatiu, cap al qual el nou Govern del Botànic deuria caminar decididament. L'adscripció saforenca d'Oliva és clara i mai posada en qüestió, però l'hegemonia aclaparadora de Gandia i, potser, un excés de resignació de les elits oliveres, expliquen el paper secundari o perifèric que arrossega la ciutat. Hem de començar a treure-nos del damunt el llast inconscient d'Oliva com a ciutat que tanca la Safor i la «província».
Pels anys cinquanta, Alfons Verdeguer, un valencianista que estimava molt el nostre poble, obviava les províncies i considerava Oliva «porta de les terres valencianes del sud». Porta oberta sense barres ni forrellats, podríem afegir, que en lloc de fita perifèrica deu assumir un paper d'eix vertebrador entre la Marina i la Safor. Oliva, com a ciutat més important entre Dénia i Gandia, ha de deixar de ser frontera per constituir-se en frontissa. Aquesta perspectiva obri tot un ventall de possibilitats en àmbits econòmics, socials o culturals, com ho demostren algunes iniciatives ja en marxa i sense contradir altres de caràcter estatal o internacional. Clar que les frontisses poden patir si no són robustes i proporcionades a les ventalles que articulen, però Oliva té unes dimensions apropiades. Sols li cal un creixement qualitatiu. Com? Eixe seria el repte i un bon tema de debat per a candidats i candidates a l'alcaldia, més enllà de la retòrica i les sobreactuacions habituals en la campanya electoral.
