Dia dels enamorats

La festa està molta arrelada internacionalment, encara que hi ha llocs en els quals es celebra en altres dates i en honor d'altres sants. El valencians ho fem el 9 d'octubre en honor a sant Donís, dia en el qual els homes regalen a les seues parelles la «mocadorà», un gran mocador replet de dolços de massapà que representen les fruites i hortalisses de l'horta.

Jo conec la celebració des d'abans que les picors de l'enamorament em rebordoniren l'esperit. Fou a conseqüència d'aquella pel·lícula espanyola El día de los enamorados, la qual vaig veure amb els meus pares en el teatre/cine Serrano, en la qual, sant Valentí baixava a la terra, un dia a l'any, el dia de la seua onomàstica, per solucionar els problemes relacionats amb l'amor que tenien algunes parelles. Recorde els artistes: Tony Leblanc, Conchita Velasco, Ángel Aranda, María Mahor, Antonio Casal... però, sobretot, de l'actor d'origen argentí Jorge Rigaud, d'aspecte impecable, en el paper de sant Valentí. Aquella fou una pel·lícula que va calar en la població amb artistes populars que repetien pantalla, i èxit, com l'aconseguit, l'any anterior amb Las chicas de la Cruz Roja.

Fou als inicis dels 60, en la meua estrenada adolescència, quan recorde, nítidament, patir eixe sentiment d'enamorament cap a una xicona de la meua edat. Un enamorament no correspost, el qual em curullaria el cos i l'ànima d'amargors i desgana durant una llarga estona, la duració de la qual, per vergonya, no confessaré.

Jo estudiava en eixa època en els Pares Escolapis de Gandia, un col·legi religiós, en el qual vaig escoltar per primera vegada parlar de l'amor. De l'Amor a Déu, és clar! El pare Molins deia que l'Amor a Déu era el primer i més important de tots els manaments de la llei divina: amaràs a Déu sobre totes les coses i, deia el rector, que este amor significava la connexió de la ment, del cor i de l'ànima en fer tot allò que fera feliç a Deu. A través de la ment, del cor i de l'ànima, perquè la ment era el territori de les emocions i de la voluntat, el lloc on es prenen les decisions i on es pot distingir el que és correcte del que no ho és, la veritat de la mentida, l'espai espiritual de la reflexió i de l'enteniment i que si connectàvem la ment i l'esperit amb l'Amor de Déu sentiríem la pau i l'harmonia. Recorde, més o menys així, les seues paraules, però confesse que, aleshores, se'm feia molt difícil comprendre el missatge del pare rector i que el meu sentiment sobre l'amor era més terrenal que metafísic i em produïa poca pau i, menys encara, harmonia.

Després, en el transcórrer de la meua biografia, he conegut i viscut l'amor associat a diferents adjectius: amor platònic, amor cec, amor vertader, amor clandestí, amor a distància, amor incondicional, amor propi, amor filial, amor a... D'alguns d'ells podria parlar amb experiència, crec que tots podríem fer-ho, de segur que tots en tenim, també, uns altres tipus d'amors reconeguts que ens són més significatius, aquells que sentim que tenen l'amor com a valor, com la força que ens impulsa a fer les coses bé, un sentiment moral que ens impulsa a actuar bonament en la nostra vida i amb les persones que estimem.

Però en el devenir personal quotidià, tinc la impressió que quan es parla d'amor, en general, es refereix al que naix entre dues persones, un sentiment, la qualitat del qual és idèntic i intemporal en els inicis, però que ha estat sotmés, en les darreres dècades, a les inclemències dels canvis socials i de les variacions de l'escala de valors. He rebuscat i tornat a tindre a les mans el llibre d' Ortega i Gasset Estudios sobre l'amor, publicat el 1941, del qual em va impressionar i, ho ha tornat a fer ara, el capítol d'ell, escrit el 1926, titulat Facciones del amor, en el qual l'autor convidava a distingir l'enamorament de l'amor i afirmava este últim no té rés a veure amb la «violència i el frenesí» del primer i que seria un gran error interpretar un amor pels seus actes i paraules, perquè, ni uns ni les altres solen provenir d'ell sinó que constitueixen un repertori de grans gests, ritus, fórmules creades per la societat i que sols el diminut gest original, sols l'accent i el sentit més fondo de la conducta ens permet diferenciar els amors diferents. El text està ple de consideracions sobre l'amor. Ortega fa referències a els textos que sobre l'amor s'escriviren en les diferents èpoques Plató, Dante, sant Agustí, Tomàs d'Aquino, Descartes i Spinoza, posant especial èmfasi en Stendhal, al qual defineix com un amador de l'amor.

Ortega y Gasset diu que hi ha dues classes de teories sobre l'amor: una d'elles conté doctrines convencionals, amb tòpics que es repeteixen sense la prèvia intuïció de les realitats que enuncien. L'altra comprén nocions més substancioses, que provenen de l'experiència personal. Així, en allò que opinem sobre l'amor es dibuixa i revela el perfil dels nostres amors.

Jo provinc d'un temps en el qual tot era pecat. Especialment en allò que pertocava al sexe. Aclaparat entre les garres d'Onan, ple de remordiments i de visites al confessionari, mentre rosegaves parenostres i avemaries de penitència, la imatge de la xica desitjada s'engrandia als teus ulls i et desbocava el cor al bell mig del pit.

Estudis actuals diuen que les relacions sexuals completes són hui habituals entre els adolescents. Que no senten anguniosament la pressió sexual. Que no troben conflicte entre declarar-se homo o heterosexuals. Jo no diria que la situació que vaig viure fora millor. Mai la repressió serà millor, però parlant de relacions amoroses... em pregunte si hauran sentit estos joves la calidesa d'agafar la mà de la persona estimada en la penombra d'un cine, si hauran tremolat d'emoció en el moment del primer bes en aquella galta encesa, si hauran notat el foc interior que senties quan abraçaves la seua cintura en aquells primers balls de Pasqua mentre li xiuxiuejaves a cau d'orella les primeres paraules d'amor, les quals, des del pick-up, Serrat deia que eren senzilles i tendres, perquè no em sabíem més, teníem quinze anys!