e ls pobles mediterranis som fills del Sol, sense necessitat de ser adeptes de l'antiga religió egípcia. Els nostres llauradors del passat, en canviar l'oratge, amb ben poca alegria repetien allò de «quan el Mondúber fa capell, pica espart i fes cordell». Una dita que a hores d'ara, per als jóvens, pot ser tan enigmàtica com la lectura d'una tauleta cuneïforme babilònica. Bescanviar el forçat repòs a casa pel treball agraït de l'horta els pareixeria una pèrdua de temps sense cap trellat. Però també sabíem, com a bons coneixedors de l'estat del cel, que l'oratge tenia els seus drets i també els seus capricis contra els quals no gosaria ningú rebel·lar-se impunement. També sabien que després de la tempestat, ve la calma.
Al senyor rector, quan eren xiquets, li ho havíem sentit dir en la seua llengua de missa: Post nubila, Febus. Que mira per a on, tan sols volia dir el que tots sabíem en la llengua de cada dia, que en passar els núvols, el Sol tornaria a brillar.
No tots els països del món tenen tanta llum, fins i tot entre els europeus. Claudio Magris, un italià que és també germanista i amic i veí d'eslaus, és a dir, un perfecte entès en cultura europea, va escriure no fa massa temps: «El nord és essencialment la seua llum i en particular la de l'última hora de la vesprada, quan el dia mor en un ocàs que ja fa unes quantes hores que s'anuncia, però que sembla que no acaba d'arribar mai, indefinidament diferit per una claror tenaç. Una llum límpida, que fa l'aire transparent i envolta les coses amb la lluor d'una aclaparadora distància, en la nostàlgia de tot el que falta». Si no tenim prou amb les paraules per saber com és la llum nòrdica, sempre podem contemplar la panoràmica de la ciutat de Delft, de Vermeer, el mestre capaç de pintar l'instant efímer i fer-lo etern. Els mediterranis, torrats pel Sol, sempre hem tingut un deliri per aquell «nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica i feliç», en comparació amb l'estretor i pobresa de les nostres terres, segons aquell càntic de Salvador Espriu, sempre viu i actual.
La nostra llum és espasa esmolada que separa la llum de la foscor, sense possibilitat de cap pacífic intermedi. O blanc o negre. Viure permanentment a la intempèrie, a la plaça o l'àgora, ens ha fet durs de juí, de pedra esmolada. Ací ningú pot amagar en la penombra dels dies de tardor o en la foscor de l'hivern, el seu passaport vital, allò que és o diuen que és. Tot és públic i tot és analitzat per la raó, com una lupa inclement. El racionalisme algunes vegades disfressat de cinisme i ironia, pareix que ho sap tot, que ja no és possible la sorpresa, que allò que passa, ja ha passat, segons una apropiació de segona o tercera mà de la saviesa bíblica. En altres ocasions, moltes més, la raó deixarà pas a l'imperi del sentiment sense el fre que cal aplicar al cavall a punt de desbocar-se, segons recomanava el savi Plató. Els papers, encara no esgrogueïts de la història, massa i tot que ho recorden per a vergonya nostra.
Com passa sempre, també els espavilats, en l'excés de la llum, hi han trobat el seu tresor, és a dir, el negoci de la societat de l'espectacle, que ja no és, ni de lluny, la fireta de les vanitats del senyor Thackeray, sinó l'immens univers de l'exhibició pública de totes les baixeses o misèries dels humans, fins i tot acontentant-se amb unes monedes, encara que no arriben a ser les trenta de la traïció. Allò que realment és la persona ja no té cap valor, perquè s'ha cosificat com una nina, com una imatge fugissera, momentàniament productiva d'uns beneficis a curt termini.
Per sort, la llum té un rostre compassiu, pietós. Ella, que semblava pura incandescència, també va esvaint-se en les llargues vesprades de l'estiu. És el moment meravellós dels adéus, com en aquella simfonia tan humana de Joseph Haydn. La llum va canviant els seus vestits de milers de colors i matisos, en el seu escenari còsmic a l'abast de cadascú de nosaltres, com una insistent invitació a retrobar la veritat personal, íntima. I s'hi farà de nit.
I la terra seguirà el seu etern rumb de ponent a llevant, d'on tornarà a vindre la llum en rompre el dia, entre el besllum de l'albada, entre la incertesa del somni o la realitat. I tornarà el regne de la llum.
