firar

Però en els anys de la meua infància i adolescència, els anys cinquanta i seixanta, la festa del Borja era el 10 d’octubre i com, dos dies després es celebrava la festa nacional de la Mare de Déu del Pilar, patrona d’Espanya, festa que commemorava, a més a més, el Dia de la Hispanitat nomenada també en un ample sector popular «Fiesta de la Raza», et podies trobar, a poc que caigueren estes dues festivitats prop d’un cap de setmana, amb unes vacances de la Fira d’uns quants dies de duració. Si retrocedírem ara a aquells anys, hui estaríem de Fira!

Aleshores, jo presumia, davant dels amiguets alcoians de la platja, que no hi havia cap poble amb més festes que Gandia. Ací, quan s’acabaven les vacances d’estiu (que duraven des del 22 de juny fins el 2 d’octubre) i tornàvem al col·legi, tan sols tres o quatre dies després de començar el curs, un dia a primera hora del matí venia el Tio de la Porra, ens treia a tots els xiquets de les classes i començava la Fira. Als meus amics, aquells dies de festa afegida i la curiositat pel personatge de la porra els feia obrir els ulls com a plats. De la Fira, els parlava entusiasmat de les atraccions que venien: el tren de la bruixa —que, si et posaves al final, et pegava colps al cap amb una granera— la roda dels cavallets —als quals jo ja no pujava puix era cosa dels més menuts—, el «látigo», vertiginós —havies d’agarrar-te fort de la barra de davant o podies eixir-te’n per l’aire en les revoltes— i la «ola marina» —que pujava i baixava pegant voltes i hi havia penjada del sostre una pilota de boxa a la qual jo no arribava mai per pegar-li una punyada—. Entre totes aquestes atraccions havies d’elegir a quina pujaries per la nit quan anares amb els pares. També els parlava de les llepolies, de les quals els descrivia la gamma de colors, sabors i textura de cadascuna: el roig de les pomes acaramel·lades, el gust dels puros de brea, com es desfeia en la boca el cotó-en-pèl de sucre o, per contra, es feia tot una bola la talladeta de coco. Però sobretot, ho feia de les paradetes de joguets on triàvem el que ens anaven a firar els pares.

Diumenge passat, en la pàgina veïna a la meua en este diari, l’alcaldessa de Gandia, Diana Morant, escrivia referint-se a la suspensió de la Fira i Festes del 2020: «El drama no és no poder firar, sinó no poder juntar-nos. El nostre model de Fira i de viure es basa en compartir, i enguany no podrà ser». I jo, en llegir la paraula, firar, em retornaren imatges, records i vivències que hui creia oblidades.

No busquen vostés hui en el diccionari de la vida el significat del verb firar. No ve! Comprar, regalar i altres sinònims, sí, però no és el mateix. «Firar», en el diccionari de la llengua, diu que és «adquirir alguna cosa en la fira», però en el vocabulari personal de les vivències, «firar» era alguna cosa més que la simple compra d’un joguet. Firar era una altra cosa.

Firar era la il·lusió continguda en l’espera, el compromís dels pares amb la tradició, el tafaneig diari pels barracons de la fira, la indecisió pròpia de la tria, la decisió ferma en l’elecció, el batec del cor d’eixe dia, el dit assenyalant el que vols i, finalment, la plenitud del desig a les mans.

Firar-te no tenia la incertesa del regal de Reis quan, en arribar a casa després de la cavalcada, podies trobar-te en la cistella que els mags d’Orient no t’havien portat les coses que els havies demanat en aquella carta plena de desitjos impossibles.

Firar-te tampoc tenia el component de la sorpresa d’un regal d’aniversari tan difícil d’obtenir en una època de penúria econòmica que repartia quasi tot el sou patern en aquells sobres de paper blanc predestinats per la mare a les més elementals despeses domèstiques.

Firar-te no era un premi. No s’utilitzava com a amenaça de càstig. No admetia la intenció de suborn. Era la part de les festes de sant Borja que ens pertocava als xiquets. Era perquè sí. Era el costum.

Firar-se era un dret tradicional adquirit. Firar-se era el primer contacte amb la capacitat d’elecció, això sí, limitada sols al que hi havia penjat del sostre o dipositat als peus de les paradetes de la fira. Firar-se era el compromís de curar el joguet firat.

Firar, firar-te, firar-se, tres temps verbals per a un significat especial i entranyable que he conegut distorsionar en el pas del temps.

Ara, quan alguna persona aconsegueix un càrrec o prebenda per als quals es dubta de la seua capacitat o mereixement, es diu que se li ha firat la canongia o el lloc. Quan algú es comporta amb poca diligència o habilitat en una tasca per a la qual es necessita un carnet d’aptitud o una llicència d’activitat, se l’increpa amb si el permís l’ha aconseguit en la fira. També he observat que, en determinat argot politicofinancer, firar es relaciona amb el repartiment de comissions i amb les pràctiques de suborn.

Reconec que ara mateix és difícil recuperar l’esperit del firar de la meua infància, sobretot quan hi ha habitacions de xiquets plenes de joguets descuidats pels racons mentre en l’ambient curullen sorolls feridors dels sentits que brollen de les «play-stations» hipnotitzadores dels ulls infantils, mentre mans i cossos caragolen en moviments espasmòdics sobre les palanquetes de la consola. Per no dir dels xiquets absorts en les pantalles i de telèfons mòbils i de tauletes davant de les quals, si algú no els aturara, podrien passar hores sense tenir noció del temps ni de l’espai.

Firar!

pasqualmolina.wordpress.com