M artí de Tours, des del segle IV, és un dels sants més coneguts en la Cristiandat. Des de la Gàl·lia, el seu nom s’ha escampat durant segles i s’ha fet cultura europea, de tal manera que l’onomàstica i la toponímia el fan present en moltes persones i pobles, com en el nostre rei Martí l’Humà, o en accidents geogràfics com el proper cap de Sant Martí, a la Marina Alta. Un sant tan popular, a més de biografies ben antigues, ha deixat la iconografia tan repetida del militar que parteix la seua capa o clàmide amb un pobre mort de fred. A la parròquia que porta el seu nom, a València, la magnífica escultura de bronze que presideix la seua façana, des del segle XV, és un bell recordatori de la caritat del sant. Un dels nostres clàssics, Joan Roís de Corella, per la seua relació amb la parròquia, ben segur que també la va poder admirar quasi cada dia.

També la nostra ciutat ha tingut des del primers anys de la seua existència una especial relació amb sant Martí perquè la primera capella de la futura Col·legiata, la del costat de l’evangeli, ja va ser dedicada al seu patrocini. Les excavacions arqueològiques, a més de mostrar restes islàmiques, han evidenciat que la capella és l’origen de l’actual església. El mur, parcialment conservat, és de la segona meitat del segle XIII, és a dir, d’aquell primer lloc poblat per cristians en un país islàmic. Aquelles pedres amagades per remodelacions posteriors, són com l’acta notarial de la nostra incorporació a l’Europa cristiana. Uns venerables testimonis del camí recorregut fins al segle actual.

Sant Martí, d’alguna manera, és una de les baules de l’anella que ens uneix als temps de la gran transformació religiosa i cultural dels pobles europeus. Nascuda la vila en la plenitud de l’Edat Mitjana, no ha tingut la possibilitat directa de viure inscrita en la Cristiandat els segles que van portar a la gran expansió cultural europea, com tampoc d’haver participat de les formes de vida islàmiques, tan allunyades pel tall de la conquista dirigida per Jaume I, de tot allò que ens ha constituït tal com som actualment. Que el procés històric haguera pogut ser tot un altre és més que evident, com ho podem comprovar en els Balcans, però nosaltres som el resultat d’unes decisions del segle XVII, irreversibles com tants esdeveniments de la història.

L’herència cultural de sant Martí i la seua llegenda, recrescuda al llarg dels segles, és immensa, com l’arc meteòric que porta el seu nom, l’arc iris. L’arc de Sant Martí té un possible origen en alguna de les llegendes que han adornat la vida del sant, com la del combat amb el dimoni, el qual pinta un arc de gel blanc que el sol va fer desaparèixer immediatament, mentre el pintat pel sant és ple de colors, com el millor pont entre el cel i la terra. En altres llegendes, l’arc recorda la mitja capa que va donar al pobre, de tal manera que el cel s’obrí i aparegué un gran arc policromat de banda a banda de la Terra. La bondat del sant, a més, dóna nom als dies de bonança, a mitjan novembre, que identifiquem com l’estiuet de Sant Martí.

La cultura popular recollida en els refranys, com ha recordat Alfons Llorenç en el seu repertori del sant de cada dia, és immensa, amb expressions tan curioses com estes: «Arc de San Martí, el qui el veu de vesprada, no mor de matí», «Arc de Sant Martí a boqueta nit, bon temps demà al matí», «Arc a llevant, bon temps a l’instant» o «Arc de sant Martí: l’aigua està ací; de vesprada, aigua passada». Més enllà de la llegenda, cal recordar que l’esperit de concòrdia va ser una de les característiques del sant, com l’arc que abraça punts tan distants entre ells.

La festa del sant se celebra el dia 11 de novembre i coincideix amb esdeveniments propis del final de les faenes del camp i de la preparació de la carn per a l’hivern. Les vinyes, feta la verema al setembre, han esgrogueït els pàmpols i ja comença a ser el moment crític que recorda la dita popular: «Per Sant Martí, tasta el teu vi» o la síntesi més suculenta: «Per Sant Martí mata el porc i enceta el vi». La matança del porc era la gran festa de la tardor per a la família i els amics, com el darrer i abundant banquet abans de les estretors de l’hivern. I també la irònica sentència que recorda que «a cada porc li arriba el seu Sant Martí», com una convicció ben humana que confia en el triomf de la veritat sobre l’engany. Així siga.