La terminologia musical, d’origen italià, ens ha familiaritzat amb termes com divertimento, una forma de composició de caràcter lleuger, com un amable entreteniment. La tertúlia, per exemple, seria una versió parlada dels divertimenti, a hores d’ara quasi extingida, tret dels monòlegs adosats, com els xalets, que encara perviuen en certs espais televisius. La distensió, la divertició, són necessàries per no acabar tibant la corda fins a l’extrem de trencar-la. El llatí ens fa entendre el seu significat perquè divertir-se vol dir deixar el camí o la rutina, que no és el mateix que «matar el temps», una de les expressions més sinistres de la condició humana.
L’etimologia és una bona font de diversió, de parlar per parlar. Sense entendre gens ni mica de grec, de llatí o d’àrab, en les nostres latituds s’han fet curioses incursions en la toponímia, de tal manera que Gandia vindria de la ciutat de Candia, a l’illa de Creta, mentre ens quedem sense saber si els noms de llocs homònims a Galícia tenen o no una altra procedència. L’àrab ha sigut més fecund en les etimologies i ens ha deixat clar que Daimús no té cap relació amb una inventada colònia grega de nom Daimúsia, sinó que simplement vol dir «terra baixa», amb evident referència al Marge Gros. El Real és l’hort o el jardí, sense cap relació amb la monarquia. Almoines, un mas o masia d’horta i no almoines o donatius en metàl·lic o en espècie. La Safor és el lloc de grans penyals, mentre Alcodar vol dir «olleta», un humil diminutiu ben impropi d’un polígon industrial tan gran.
Si passem a l’onomàstica, la diversió pot arribar a l’èxtasi. Cognoms tan importants per a la neteja com Johnson, tan sols vols dir «el fill de Joan», com en els nostres pobles diríem el fill de Tonica o de Blai, i els abundants patronímics com Peris, Gomis, Llopis o Sanxis. La gent sempre ha sigut pràctica i ha identificat els seus veïns, per exemple, segons el seu ofici, com Pastor, Fuster, Ferrer, Oller o Manyà, o per la seua procedència, com Borredà, Segarra, Martorell, Borja, Aragonés, Català o Francés, o pel color de la pell o el cabell, com Negre, Blanc, Roig, Bru o Ros.
El fet que alguns portadors de cognoms, més o menys notoris, aspiren a fer-los representar heràldicament té els seus inconvenients, perquè cal demostrar que té relació genealògica amb alguna nissaga noble, pretensió que pot produir algunes despeses ben acollides pels suposats experts en tals qüestions. Una pretensió que és ben antiga, fins i tot present en l’Eneida virgiliana, on es relaciona a August amb el fugitiu Eneas, el de Troia, que era un senyor que ho havia perdut tot, però era considerat un superhome.
Un altre camp d’entreteniment és el d’erudició sense cap sentit útil, excepte quan la ignorància produeix un rèdit econòmic i social, com en la narració Il consiglio d’Egitto, de Leonardo Sciascia, on trobem un protagonista espavilat, encarregat de traduir un manuscrit àrab i que ell, totalment neòfit en tal idioma, aprofita per a fer-ne una versió inventada que pot produir maldecaps als nobles i que li servirà per a viure còmodament com un permanent xantatge. Però és en el Quixot de Cervantes on trobem una de les més delicioses crítiques de l’erudició aparent i sense trellat. El fals erudit és presentat com un humanista que fins i tot corregix les errades de Virgili, per exemple quan el poeta va oblidar «declararnos quién fue el primero que tuvo catarro en el mundo». Sancho, atent a les explicacions de l’erudit, li pregunta: «¿Sabríame decirme, que sí sabrá, pues todo lo sabe, quién fue el primer hombre que se rascó en la cabeza, que yo para mí tengo que debió ser nuestro padre Adán?». La resposta del fals sabut és antològica: «Sí sería; porque Adán no hay duda sino que tuvo cabeza y cabellos; y siendo esto así, y siendo el primer hombre del mundo, alguna vez se rascaría».
La paraula és capaç de transformar la realitat i representar-la d’una manera nova, sense les arestes tallants de la vida quotidiana i alleugerir les lloses ocultes de l’esperit. És per això que l’imperi actual de la imatge reduix les nostres possibilitats d’accés a eixa nova realitat, font de consol i d’amable conversa, impossible d’encabir en l’estretor de qualsevol missatge electrònic. Tot amb tot, la paraula ens construix com a persones i ningú no aspira a callar o emmudir, tal com alguns espavilats voldrien.
