El divendres dia 20 de novembre, el Dia de les Lletres Valencianes, la data que commemora la publicació de la primera edició del Tirant lo Blanc, es va celebrar l’acte de lliurament del Premis Literaris Ciutat de Gandia del 2020 en el majestuós marc del Saló de Corones del Palau Ducal dels Borja i amb una inversemblant escenificació, ja que, degut a les precaucions lògiques que manava la Covid-19, sols hi assistírem catorze persones: els guardonats, les autoritats municipals i autonòmiques, els editors, la premsa, a més a més de funcionaris de l’IMAB i de protocol municipal. L’acte fou retransmés en directe a través del Canal Gandia Youtube.
El que no van faltar van ser les emocions i les paraules. Com tots els anys!
El primer en apropar-se al faristol fou Àlvar Garcia, que feu de conductor de tot l’acte: «Sóc de l’opinió que, si els premis han sabut respondre i superar certs moments difícils en la seua llarga vida, si han pogut reeixir i consolidar-se des del franquisme fins a hui en dia a pesar dels canvis de règims polítics, de corporacions, de governants, d’editorials i fins i tot de dures crisis econòmiques passades i de pandèmies mortals actualment encara en plena efervescència, tot fa pensar que podríem dormir tranquils per la sort que els espera. Són adults i estan ben entrenats per jugar amb solvència en qualsevol circumstància». Cap al final del seu discurs, Àlvar s’acomiadava dels Premis Ciutat de Gandia perquè, després de 39 anys, es jubilava i en dir-ho donà la impressió de trencar-se-li un poc la veu. Molts anys al capdavant dels principals guardons gandians amb una formalitat i fiabilitat remarcables. El trobaran a faltar, dirien després l’editora d’Edicions 62 i l’alcaldessa, per «la seua dedicació, el seu rigor i la seua passió per la cultura que han fet situar Gandia com un referent cultural».
El Premi Roís de Corella va ser el primer en atorgar-se. Àlvar llegia que el Consell Executiu de l’IMAB havia decidit que el guanyador de la quarta edició del premi que guardona la trajectòria literària global era el poeta Gaspar Jaén, nascut a Elx el 1952. El poeta «ha fet de la seua obra l’expressió d’un testimoni íntim i decidit en favor de les paraules i del país». La seua obra «està profundament treballada, sense divagacions supèrflues, fins resultar bella i equilibrada, plena d’enyorances i de sensacions». Gaspar és l’autor d’una dotzena de llibres publicats. El poeta no estava present en la cerimònia, però agraí el premi i saludà els presents i els internautes a través de un vídeo en el qual recordava que la seua trajectòria poètica començà amb el Premi Safor de Poesia que va rebre el 1975 i que se li va lliurar a Foment d’AIC de Gandia. Després en rebria molts més, entre els quals cal destacar el nostre Premi Ausiàs March de Poesia que va guanyar l’any 1999.
Es va llegir després l’acta del jurat de la seixanta-dos edició del Premi Joanot Martorell de Narrativa. El jurat va decidir que, entre les 21 obres presentades la guanyadora era El que em queda de tu, de Pepa Aguar. El premi està dotat amb 20.000 euros.
Pilar Beltran, editora d’Edicions 62-Grup Planeta, li feu a Pepa Aguar el lliurament del trofeu acreditatiu del premi i després dirigí, des del micròfon, entre altres, estes paraules: «El fet que en un any tan estrany i complex, uns escriptors i jurats puguen continuar amb la seua feina, amb certa normalitat, és un acte de resistència i per a molts, un acte de supervivència».
Pepa Aguar va nàixer a València el 1964, va créixer a Benetússer i va marxar a Barcelona als díhuit anys. Estudià Ciències de la Informació, Ciències Polítiques i es doctorà en Ciència Política en la Universitat Autònoma de Barcelona, on en l’actualitat es professora d’habilitats comunicatives i coordinadora d’un màster. El que em queda de tu és la seua primera novel·la. En el seu torn de paraula Pepa Aguar va dir: «Voldria que els lectors imaginen els personatges i els paisatges de la novel·la que he volgut preservar de l’oblit i que se’ls facen seus a través de les imatges plàstiques sorgides de la fantasia de cadascú. Voldria, també, que veieren la dona radiant, plena d’energia, que era ma mare abans que la boira cobrirà el seu cervell, i en començar a escriure tenia clar que no volia que fera pena, sinó recuperar-la radiant i atrevida i exultant de rialles. [...] I volia explicar-li a ma mare el que m’havia deixat, el que em quedava d’ella».
Finalment es va llegir l’acta del LVIII Premi Ausiàs March de Poesia. El jurat va decidir que entre les 38 obres presentades el guanyador era Josep-Anton Fernández per l’obra L’animal que parla. El premi està dotat de 8.000 euros.
Josep-Anton Fernández va nàixer a Barcelona el 1963 i és escriptor, crític i professor agregat de literatura catalana i estudis culturals a la Universitat Oberta de Catalunya. L’animal que parla és el seu primer llibre de poemes. El guardó li fou entregat per l’alcaldessa de Gandia, Diana Morant, i seguidament l’autor digué estes paraules, des del faristol: «La poesia, la literatura i la cultura fan una aposta decidida per la vida davant de tanta pèrdua i tant de dolor, malgrat tot, la paraula ens permet aplegar-nos ací i celebrar la vida. [...] Per a algú que és un aspirant a poeta rebre el premi que porta el nom d’Ausiàs March, la figura més alta de les nostres lletres, el nom del poeta que ha cantat amb la veu més clara i més alta sobre la carn i l’ànima, és un honor que no sé si mereixo».
Diana Morant, després de felicitar els tres guanyadors dels Premis Literaris Ciutat de Gandia, feu el discurs de cloenda de l’acte: «En esta dura etapa de la pandèmia, que està marcant les nostres vides, resulta gratificant comprovar com les lletres continuen sent eixe element que no deixa perdre els somnis i al imaginació. [...] Ara és més important que mai escriure, llegir, parlar, raonar, pensar, perquè, com deia la filosofa Hanna Arent, pensar ‘dona força a les persones perquè puguen evitar desastres en aquells moments que tot sembla perdut’. [...] En estos moments d’incerteses, necessitem les veus de la literatura per tal de reflexionar i per a tindre perspectiva d’allò que ens està passant i sobre els nous camins que se’ns obrin».
Diana Morant afirmà que a Gandia, capital de les lletres valencianes, mai deixarien de donar suport al món de la literatura, per la qual cosa seguirien potenciant la Ciutat dels Clàssics, amb un il·lusionant projecte que està desenvolupant l’IMAB perquè tots els nostres clàssics i les nostres tradicions orals tinguen presència en els carrers de la nostra ciutat, i en eixe sentit va anunciar que s’estava dibuixant una atractiva ruta per a traure a la llum els nostres clàssics mitjançant l’art urbà, per a donar a conéixer a veïns i visitants els nostres literats universals. També va dir que estaven impulsant, amb la complicitat de diverses institucions l’Espai de Creació Literària de Gandia, perquè es consolide i es convertisca en un autèntic contenidor cultural de primer nivell. I s’acomiadà amb una citació de la meua apreciada Montserrat Roig: «L’única droga que no et mata, l’únic efluvi etílic que no et fa perdre els sentits, l’únic amor que no fa fàstic, és la bona literatura». I amb un desig: «Per molts anys de bona literatura a la nostra ciutat».
pasqualmolina.wordpress.com
