A voltes, als que ja patim o gaudim d’una certa edat que quasi podríem qualificar de longeva, ens sorprén la maduresa o la profunditat dels jóvens, o si més no, de certs jóvens. Potser és perquè, amb els anys, la memòria ens traeix, i ja no recordem, ben bé, com érem nosaltres abans de fer els trenta anys.
I dic tot això després de llegir Envers el pensament, el poemari de Quim Sanç que acaba de publicar l’editorial saforenca Edicions del Sud. El conec des de fa anys, i malgrat saber que ell sempre ha estat un jove bastant «especial» —la seua tasca com a músic i cantautor en donen fe— sempre és una sorpresa, una grata sorpresa val a dir, comprovar que continua sent també bastant «especial» en aquest seu debut poètic.
Més que res ho dic per allò de la maduresa i també, però, per la riquesa lèxica dels seus poemes, per la bona traça i per la profunditat de les seues reflexions interiors.
Envers el pensament és un poemari que ens vol dur, com ben bé diu el títol, cap a molts llocs; cap a la biblioteca (en vers, si fem cas del joc de paraules de l’autor); cap a l’institut (val a dir que el Quim és professor de català al Principat); cap a la torre; cap al temps o malauradament, també cap a l’època de la Covid (ai las!). No hi ha res com un bon confinament per a donar solta a la creativitat i al pensament en general. Açò darrer pretén ser una ironia. Punyetera gràcia!
I en definitiva, el que deu voler l’autor, hem de suposar, és dur-nos, sobretot, cap a l’interior de la seua ànima tan dissortada i tan sortosa com la de qualsevol mortal. El que no és capaç de fer qualsevol mortal, però, és parlar-ne, mostrar el seu interior, els seus dubtes, les seues quimeres, el sentit de la vida i de la mort; les seues pors i les seues joies en forma de poesia o també, fins ara, en forma de cançons.
Quim Sanç, tot i la seua edat, ja fa anys que es mou dins el món de la música, havent gravat, entre altres coses, dos CD com a cantautor. És, al meu parer, una d’aquelles rara avis que marxen allunyades dels dictàmens de les modes que imposen les discogràfiques musicals.
Ara ens sorprén gratament (sí ja ho sé, ja ho havia dit), amb aquest seu primer poemari i si més no, hem d’esperar que continue sorprenent-nos, tant poèticament com musical.
Envers el pensament està de dedicat al malaguanyat Enric Banyuls, oncle de l’autor i músic i, sobretot, pintor. Probablement, son tio se n’haguera sentit orgullós.
Ell era un artista, i el Quim, sens dubte, també. Un artista com tots, ple de contradiccions, d’amor a la vida, d’incomprensions, de neguits i de preguntes com la següent: «La felicitat és lliscadissa, / hom la busca / i sempre fuig. [...] / La felicitat és un objectiu / i viure n’és el mitjà. / No heu pensat mai / que hauria de ser / just al revés?».
