Commemorem aquests anys el cinquè centenari de les Germanies. La de València (1519-1522) va sorgir a partir de reivindicacions d’una major presència dels sectors productius en el govern municipal, menor càrrega fiscal i major protecció de la manufactura local.
Aquest moviment social i polític d’origen urbà es va estendre amb tints antisenyorials i, fins i tot, confessionals. En un inici, les seues demandes diplomàtiques comptaren amb la comprensió del rei Carles I, ocupat en la seua proclamació com a emperador. Però l’oposició de la noblesa, sobretot al fet que els gremis s’armaren per a contribuir a la defensa davant d’un possible atac exterior, va tensar les relacions i la revolta donà pas al conflicte armat.
Part de la burgesia urbana i, principalment, els artesans i llauradors s’enfrontaren als senyors territorials i els seus vassalls, molts d’ells mudèjars. A la fi de 1522 capitularen els últims reductes agermanats, Xàtiva i Alzira. No obstant això, fins a 1541 es van succeir epígons de resistència entorn de figures messiàniques sota el nom l’Encobert. En tot aquest procés nombroses persones van perdre béns, llibertat i fins i tot la vida. L’arquitectura i l’espai urbà van sofrir transformacions que, no sempre de manera conscient, han arribat fins als nostres dies en la seua presència i absència.
Com en tot conflicte, les infraestructures van exercir un paper fonamental en el desenvolupament d’aquest. Es va intentar controlar els sistemes de comunicació i proveïment, així com debilitar els que quedaven en poder de l’enemic. En algunes ocasions, les destruccions sorgien a l’ombra de baralles ancestrals entre poblacions, comunitats o persones. Castells i recintes fortificats com Xàtiva, Alzira, Sagunt, Corbera… van ser escenaris d’enfrontaments on, malgrat els reforçaments, l’artilleria deixà la seua empremta.
En recintes urbans molts edificis quedaren danyats, inclús es van derrocar. Per contraposar dues accions en la capital, podem recordar com la casa del vescomte de Xelva, en la plaça de Calatrava, va ser assaltada i demolida durant dies, assalt que també va patir la seu dels seus estats, amb crema del seu arxiu. En l’altre bàndol, l’èpica batalla al carrer de Gràcia, pròxima al convent de Sant Agustí, que va suposar la derrota del líder agermanat Vicent Peris, va finalitzar amb la seua casa enderrocada, el solar sembrat de sal i amb una forca ben pròxima. Les insígnies reals van marcar les cases dels vençuts, i alguns vencedors van incorporar inscripcions laudatòries en les seues residències.
Joan Baptista Anyés, o Venerable Agnesio, membre del cercle intel·lectual del comte d’Oliva, amb un cert esforç d’equidistància, va resumir els desastres de la guerra en una de les seues obres impresa en llatí en 1543. Al seu parer, els dos bàndols van cometre actes horribles. Els agermanats, víctimes d’alienació mental i contra la pàtria, deia, van devastar castells, van demolir pobles, van cremar cases i van realitzar sacrilegis impronunciables en profanar llocs sagrats i espoliar-los. Fets que, es lamentava l’escriptor, van cometre també els exèrcits comandats pel virrei, el comte de Melito, a les esglésies de Quart de les Valls, Torrent, Algemesí i l’Olleria. En aquestes dues últimes cremant-les amb els agermanats i les seues famílies acollits a sagrat.
Consubstancial a revoltes i guerres, moltes de les accions militars es van acompanyar d’altres de saqueig i pillatge. Són famoses les realitzades pels agermanats a Gandia, Oliva i altres nuclis fins a la rodalia de Dénia després de la seua victòria en la batalla del riu Vernissa, al juliol de 1521. Així com els del bàndol realista a Vila-real, Castelló i, sobretot, Oriola. El saqueig d’aquesta ciutat durant el mes de setembre del mateix any per les hosts comandades per Pedro Fajardo, marquès de Vélez, encobria la represàlia murciana cap a Oriola per les seues pretensions d’erigir una diòcesi segregada de la de Cartagena. El relat dels fets detalla assalts a esglésies, monestirs, hospitals, etc, i sacrilegis, perquè a la recerca de pretesos tresors els atacants obriren tombes i trencaren imatges sagrades. Els oriolans van tornar a l’obediència al bisbe de la càtedra murciana.
El bàndol realista va atacar i va destruir esglésies en els moments en els quals els rebels les usaven com a refugi i últim reducte. Per la seua banda, els agermanats van dirigir la ira principalment contra les possessions de senyors territorials. La van patir, a més del citat vescomte de Xelva, el duc de Gandia, el comte d’Oliva, el marquès del Cenete, el comte de Carlet, el senyor de Picassent... Per extensió, els vassalls mudèjars van ser objecte d’atacs per l’animadversió acumulada per qüestions confessionals i socio-laborals. Consta que es van destruir moltes moreries en la rodalia de Sagunt, Alzira i Xàtiva, així com en Alcocer, Alberic i Picassent. En aquests atacs les mesquites foren objectius primordials per tractar-se dels principals elements comunitaris de l’altre. La València, situada en el raval, entre els actuals carrers de Roters i Corona, va ser assaltada el 12 d’agost de 1521. Una turba improvisada va introduir el retaule de Sant Miquel que estava en l’exterior d’una casa i es va oficiar missa el dia de Sant Dionís, per la qual cosa es va convertir en església dedicada a Sant Miquel i Sant Dionís, agregada a Sant Nicolau. Per tot el territori sectors de la població van mostrar la seua còlera contra els mudèjars, tant per un problema de convivència religiosa com per estar sota la protecció senyorial. Nombroses moreries van ser assaltades, els seus habitants batejats sota coacció i les mesquites derrocades o convertides en esglésies.
El gran capítol d’assalts a moreries es va produir després de la batalla del Vernissa, on a un indiscriminat afany de botí i un sentiment antisenyorial es va afegir un esperit de croada. Les cròniques conservades, redactades per afins als vencedors del conflicte, apunten com els agermanats van atacar les terres del duc de Gandia i del comte d’Oliva, van robar en esglésies, convents i moreries, van batejar als mudèjars per la força i van fer dir missa en moltes mesquites a Gandia, Oliva, Pego, Dénia, Xàbia, Teulada, Benissa, Calp, Murla…
Els atacs a les mesquites reunien l’odi a l’altre, a qui mantenia una religió diferent en una cultura de reconquesta, a qui tenia un component ètnic evocador de dos grans terrors del moment –els pirates barbarescos i l’armada otomana– i a qui es mantenia en forma cohesiva sota el vassallatge dels senyors feudals. Malgrat aquesta fidelitat, en 1525 l’emperador va aprovar els baptismes forçosos de mudèjars realitzats pels agermanats, i va establir l’obligació del baptisme per a la resta, que van passar a ser moriscos. Des d’aquest moment els seus dominis albergarien una única confessió. Una intenció frustrada, com va evidenciar l’expulsió dels moriscos en 1609. Durant aquest lapse es va procedir a completar la destrucció o transformació dels antics edificis musulmans en temples cristians, la qual cosa, a més, va tenir implicacions en la seua dotació moble. El pas de mudèjars a moriscos i de mesquites a esglésies va ser una de les més cridaneres contradiccions i paradoxes resultants de la Germania.
Infraestructures i edificis van ser transformats, danyats i destruïts, uns altres patiren interrupcions en la seua construcció durant dècades a conseqüència de les dificultats econòmiques en les quals va quedar el regne, com va ocórrer amb el palau de la Generalitat.
En l’actualitat avingudes anomenades de les Germanies, com a Gandia, Tavernes de la Valldigna i València, recorden aquells fets. També ho fa la Creu de la Victòria, un monument erigit en 1542 pel Consell de la ciutat de València per a substituir a la creu de fusta que commemorava la victòria de les tropes comandades pel duc de Sogorb enfront dels agermanats en la batalla celebrada entre Sagunt i Almenara. Cal suposar que, si es va commemorar la victòria agermanada en la batalla del Vernissa, aviat desapareixeria amb l’aixafament del moviment. Realment són escassos els testimoniatges físics que ens queden, però l’impacte d’aquells esdeveniments es percep amb major intensitat en les absències que van originar.
