O ctubre de 1942. Enguany m’he estrenat de Tio de la Porra. El curs anterior, tan proper al final de la guerra, va ser com un intent de normalitat. Fer festa en les circumstàncies actuals de guerra en bona part del món, obliga a fer el cor fort i a repartir un poc d’alegria als xiquets. Potser hem fet cara de pocs amics per les ulleres descomunals i els nassos immensos... Sorprenentment els crits d’alegria dels xiquets, en sentir els tambors, han sigut la millor resposta als meus dubtes. El futur ha obert les seues portes.
(Octubre del mateix any). Encara tinc, com un martelleig al cap, la cançoneta que diu allò de «menja pa i samorra». En este quadern íntim ho puc escriure sense vergonya: no puc suportar la samorra! Em fa ois! Quan tenia uns tres anys, en aquelles immenses paelles familiars, m’hi obligaren a provar aquell pebre avinagrat, per vore la meua cara de fàstic i d’angoixa, com una cruel iniciació en el món dels adults. L’aversió va ser tan gran que no volia menjar ni les llaminadures que em feia la mare. Inclús em van voler portar a la consulta d’un metge del cap, antic alumne del savi doctor Segimon, de Viena. Les despeses, per les consultes, eren tan grans, que els pares ho van deixar córrer i solucionaren el problema fent desaparèixer de la taula la sinistra samorra.
(Octubre de 1943). Em feia il·lusió tornar a fer de Tio de la Porra, però l’oratge ho ha impedit. La vespra va començar a ploure sense parar. Al matí, ni el sol gosava mostrar-se entre el diluvi perquè plovia a bots i barrals. En moltes cases l’aigua entrava sense demanar permís, com una inundació d’aquelles d’altres temps. No sé com, m’hi vaig sentir content de no fer res, de deixar passar les hores sense cap finalitat. A la vesprada, ja fosca, la pluja seguia ben forta, com un aiguat que s’emportava també la fira amb totes les seues atraccions. El dia 10, la festa de sant Borja, no s’hi pogué fer la processó. Tot un any esperant i la fira desapareixia com un somni de colors.
(Octubre de 1945). La cara de por dels menuts sempre mou a riure quan arribem a l’escola, en un moment silenciosa i tot seguit plena d’un soroll que fa tremolar les parets. Fa ben poc ha acabat la guerra escampada per tot el món. Els tambors ja només anunciaran la pau? De moment, el Tio de la Porra ha alegrat els xiquets i les xiquetes, com un anunci venturós de futur. De tot cor enguany li hem pegat amb més força a la pell dels tambors.
(Octubre de 1947). No sé qui va inventar això de convidar amb aquell «matarrates» al Tio de la Porra en cada escola on entrem. Amb bona voluntat ens el fan beure i ben prompte notem com també ens roda el cap. En temps de racionament, potser ens haguera vingut millor un bon tros de pa amb xoriço. A l’any que ve hauríem de presentar respectuosament, amb pòlissa i tot, una sol·licitud a l’autoritat corresponent per si volen considerar la nostra petició de reforç alimentari.
(Octubre de 1950). M’ha sorprés vore com un vellet, amb llàgrimes als ulls, no s’ha perdut cap detall de les nostres cabrioles. ¿Era pel retorn a la seua terra després d’una llarga absència? ¿Potser recordava els temps de la infantesa? ¿Sentia com és de breu la vida? Unes preguntes, evidentment sense resposta. Ben prompte, entre la cridòria dels xiquets, s’ha esvaït aquella figura, ara ja evocada lleument, com una ploma que el vent fa pujar i baixar en cercles, com un joc infantil.
(Octubre de 1951). Va aparèixer de sobte, com un somni del passat. Per un instant em vaig sentir confós, sense ganes de seguir arrenglerat amb els companys. Si haguera pogut fugir d’aquella festa... Els batecs del cor, campanes de vida i de mort, em feien mirar M.C., de qui tots els jovenets ens sentíem enamorats, tot sabent que era inabastable per a les nostres grises existències. Abans de la guerra, amb la família, se n’havia anat a l’estranger. I ara, a la mà un fillet embadalit, hi retornava inabastable, com sempre. Vaig sentir-me ben segur amb la disfressa còmica. Ja no la vaig tornar a vore mai més.
(Octubre de 1952). El darrer any que sóc Tio de la Porra. Ens han dit que a l’any vinent seran els jòvens estudiants de l’Escola Pia els qui formaran la banda. Tot comença a canviar, excepte els pantalons apedaçats. M’agrada pensar que durant uns anys he escampat un poc d’il·lusió, encara que cames i braços han acabat sempre fets figa. Em fa l’efecte que inclús enyoraré allò de «Tio de la Porra menja pa i samorra”...
