El desembre ens dóna els dies més curts de l’any i el principi dels més llargs, com un exemple significatiu per a la nostra condició humana, sempre en tensió. De moment, la foscor invita a la calma, a la reflexió, però sempre amb la companyia amable de l’afecte i l’humor. No són temps per a l’agre combat d’idees i sentiments. Potser sí que és el temps d’obrir la ment i adonar-se de tants equívocs, no tots innocents, que poden fer de l’existència un camp de mines o un verger esplèndid. I així, per començar amb un equívoc dels innocents, podríem esmentar que desembre significa el més que fa deu, que resulta que és el darrer dels dotze. Els antics romans, amb deu mesos en tenien prou per a dividir tot l’any. Després hi afegiren el gener i el febrer, sense canviar-ne els altres noms, tal com hem seguit fent els fills culturals de Roma.
En la nostra època, en la societat de l’espectacle i la comunicació omnipresent, la mateixa realitat s’ha volgut fer equívoca amb tones de post-truth, la versió actual de mentida, o dels fake-news, la manera més barroera d’escampar falsedats. Tots dos, reiterats abundantment, acabaran per ser reconeguts com veritats contrastades per a molts ciutadans, amb l’auxili de l’anglés, el llatí actual de la comunicació i la cultura. La representació de la realitat, amb tals condiments, té més d’enganyifa que d’accés segur a la profunditat de tot allò que és essencial, és a dir, amb una pròpia subsistència independent de modes i conjuntures. La tendència tan estesa en el pensament actual que intenta buidar de sentit consistent la realitat, amb la pretensió de fer-nos més lliures i igualar qualsevol opinió, en realitat ha fet caure en una seducció que només mostra un carreró sense eixida per a l’existència. Que la maniobra compta amb el vist i plau del neocapitalisme, ho fa ben evident l’ànsia de consumir, al preu que siga.
La literatura, com l’art, fa els seus vaticinis sobre la sort dels humans. Així, per als antics, el propi coneixement era el principi de la saviesa, el fonament més ferm per a entendre tota la realitat, inclosa la mateixa condició humana. La història, ens agrade o no, ens ha fet més cautelosos, sobretot quan s’han trencat els límits de l’ètica més elemental, com, per dir-ho simbòlica i realment, els Auschwitz contemporanis han marcat una frontera impossible de creuar entre el passat i el present. Una frontera que obliga a refer creences i conviccions des d’una actitud humil, de tal manera que ja la poetessa W. Szymborska ha arribat a dir que «només allò que és humà resulta estrany de veritat», tan allunyada, no sols temporalment, d’aquella dita clàssica, quan recordava que «sóc home: res del que és humà m’és indiferent», com si es tancara el cercle de tota una experiència històrica de segles.
També la poesia del segle XX ha fet altres lectures de la condició humana, per exemple Vicent Andrés Estellés, en el seu Llibre d’exilis. El poeta hi expressa la consciència d’exili, «no sé d’on vinc», lluny de tot allò que donaria sentit a l’existència («No tinc casa. No tinc llit. No tinc pàtria»), però també amb la convicció que cal caminar («Vaig on dec anar,/ on vaig exactament... He aprés sobretot que vaig»), encara que siga vivint en un «campament». L’experiència de la provisionalitat fa créixer en el caminant la solidaritat («Pregue pels meus germans... pels que dormen... parle per tots... plore per tots»). Entre l’obscuritat del camí, on «no hi ha res clar», el poeta vol creure que «tot ens serà tornat», perquè «hi ha, sobretot, l’afany d’ésser, del tot, explícit». En definitiva, sense abandonar altres referències d’Estellés, el fet d’assumir el sofriment humà serà la millor manera de poder contestar a les preguntes que ens faran sobre la nostra condició humana.
La por d’apropar-se al sofriment humà és un signe de l’infantilisme d’una part de la nostra cultura actual, que pretén alçar una barrera psicològica davant de la vastitud del mal. La vana pretensió de conjurar el mal amb el recurs d’una permanent representació de la realitat, que recorda d’alguna manera la buidor del Barroc, també permet obrir noves perspectives més madures, que passen per restablir la confiança en les persones i en les institucions. D’alguna manera som com el nàufrag que sempre esperarà que algú li llegirà i entendrà el missatge encomanat a la fragilitat del vidre, però capaç de navegar entre les tempestes de l’existència, perquè també sabem que ningú no se salvarà sense els altres.
La fi d’una cultura individualista és cada volta més imminent perquè ja no suporta les crisis sobrevingudes i comença a intuir que una altra forma de viure és possible, més enllà de l’estretor del narcisisme contemporani. Han arribat ja els temps de trencar els miralls que disfressen la realitat.
