El vianant curiós, quan veu el nom del carrer per on passa, acostuma a preguntar-se per la raó del nom que l’identifica. Els noms sempre evoquen personatges civils o religiosos, dates històriques, o alguna simple referència a un treball que s’hi feia. Els noms espontanis, els que tan sols fixen l’espai, són els més antics: places de la vila i de l’església, carrers de la font, del molí o del trapig, entre tants altres. En algunes poques ocasions, signifiquen la situació del carrer, que pot ser el de baix, el de dalt o el del mig. Com un cas que sempre dóna testimoni de l’humor popular, també existix el carrer de mitja galta, el que només té una línia de cases. En alguns països d’Amèrica, com els pràctics del nord, els carrers s’han numerat correlativament, mentre en altres llocs el costum anomena els carrers amb autèntics deliris poètics com aquell que s’identifica per «donde estuvo el arbolito». En definitiva, ni els carrers s’escapen de ser registrats, com les identitats personals.
Els noms dels carrers, com tota obra humana, també informen sobre l’època del seu bateig. Mentre els més antics, per la seua funcionalitat, pertanyen a la memòria col·lectiva de sempre, els més recents, sobretot des dels segle XIX, més que informar, aspiren a transmetre un missatge ideològic, polític o social. Hi apareixeran, amb total seguretat, els noms de reis, militars, governants i financers, en una sospitosa selecció segons les èpoques, de tal manera que caldrà estar ben atent als canvis de règim polític per si s’ha de substituir algun nom que s’ha tornat incorrecte per als nous amos del poder. En altres ocasions, com en la nostra ciutat, els programes escolars de la postguerra, sobretot d’història i literatura, deixaran el seu rastre en els escriptors del Segle d’Or castellà o en algun personatge, com el cardenal Cisneros, que no té res a vore amb la nostra història valenciana, mentre el seu coetani cardenal Borja, que va comprar el ducat de Gandia, ha hagut d’esperar al segle XX per a tindre un modest carrer amb el nom pontifici que més el recorda. Inclús tenim un carrer dedicat a un tal Joan Ramon Jiménez, que fa ben dubtós que algú l’identifique amb l’autor de Platero y yo, tot i les manies ortogràfiques del Nobel andalús.
Un dels entreteniments que fan reflexionar sobre els secrets de la condició humana és comprovar la desaparició dels noms de carrer que durant un temps han sigut els habituals. També a la nostra ciutat, n’hi ha exemples, com els del president W. Wilson i el papa Benet XV, ben coneguts pel seu paper en la Gran Guerra (1914-1918). Aquella I Guerra Mundial va dividir l’opinió pública entre aliodòfils i germanòfils i, en acabar, va animar alguns municipis a deixar constància d’aquella efemèride cruel, tal com ho va fer Gandia amb els carrers de Wilson i Benet XV i amb l’avinguda de la Pau, al Grau. El president nordamericà va proposar catorze punts pera reconduir pacíficament el món de la postguerra i fer possible la fundació de la Societat de Nacions, antecedent de l’ONU, tot i que els Estats Units no s’hi van integrar. El papa va ser un treballador incansable per la pau i l’ajuda a les víctimes, a més de denunciar el caràcter de revenja del tractat de Versalles, tan injust amb Alemanya. Tot això ja és història: Wilson és va dissoldre en l’avinguda del Grau, el papa Benet va ser substituït per la Mesquita del Raval, mentre la via grauera de la Pau perdia la seua connotació de Versalles i s’hi convertia en un missatge pacifista més general, que també és ben necessari.
El repàs del nomenclàtor urbà també mostra que hi ha interessats oblits i absències ben poc justificades, encara que als possibles guardonats els siga totalment indiferent perquè la mort ja els ha donat una més gran posteritat. Tot amb tot, s’hi troba a faltar una representació més gran de la família Borja o del treball impagable per a la memòria de la ciutat per obra d’erudits com Pasqual Sanz i Forés i Andreu Martí Sanz. Com passa sempre en estos casos, ens interessa més la difusió dels seus escrits que els rètols dels carrers.
Els canvis de nom dels carrers, els oblits, les imposicions ideològiques i tantes més inútils baralles, sí que ens aboquen a una meditació un poc més seriosa sobre com la història va rebaixant prestigis que pareixien intocables i ens fan enyorar el sentit pràctic dels nostres avantpassats, que no sabien de lletra, però si tenien molt bon trellat per anomenar els carrers amb la realitat que els era constitutiva, com els ja desapareguts de la presó, de la porquera o de la llimera, i els actuals del tossal o del mig. Tot un programa amerat de realisme, però que tampoc ha de bandejar, per exemple, els literaris nascut de la ploma de Joan Martorell i Ausiàs March o l’evocació dels ara despoblats com Benieto sobirà o jussà, és a dir, el de dalt i el de baix, en la llengua neta i clara dels passats segles de la nostra història.
