Cada any el 9 d’Octubre, el de la conquesta de València pel rei Jaume I, ens recorda el nostre origen medieval. Les viles i ciutats valencianes, com la nostra, nascudes després d’aquella data de 1238, aprofiten l’efemèride valenciana general per a evocar el seu passat, que encara espera arribar als 800 anys, i fer un balanç del seu present i aventurar prediccions sobre el futur, com un exercici quasi ritual que pretén idealment reafirmar la connexió amb els orígens i la seua càrrega simbòlica.
En qualsevol mirada al passat, hi ha dades que ja no es poden canviar, com les demogràfiques. Una lectura de l’evolució de la població, encara que siga elemental i amb dades arrodonides per raons didàctiques, ens confirma que Gandia ha crescut molt poc durant segles. Quan començava el XIX tenia uns 6.000 habitants i, en arribar al XX, 10.000, és a dir, que en realitat és una ciutat que s’ha constituït, val a dir no sols demogràficament, principalment en els quaranta anys finals del segle XX i el breu recorregut del XXI. Hi observem, en la seua evolució demogràfica, tres períodes de creixement fins arribar a la situació actual, que se superposen als habituals fluxos de procedència comarcal i valenciana.
El primer correspon al període de 1900 a 1940, quan la població de Gandia va passar de 10.000 a 20.000. El creixement més notable es va produir en els anys 20, en l’època de l’expansió de la taronja, després de la crisi de la I Guerra Mundial. El barri de l’Estació, com a més significatiu, va reunir tot el procés de preparació de la taronja: magatzems, serreries, confecció de caixes de fusta, timbradores de paper i transport. El barri va acollir població procedents de la Marina, la Vall d’Albaida i la Ribera, a més de la mateixa comarca de la Safor. Encara els cognoms donen testimoni de l’ascendència familiar d’alguns dels nostres conciutadans actuals. En contrast, el període 1940-1960 va ser d’estabilitat demogràfica.
Hem d’esperar als anys 60 i 70 per a constatar un canvi radical en l’augment demogràfic, des dels 20.000 de 1960 als 48.760 de 1981, de tal manera que en 30 anys s’ha crescut en uns 30.000 habitants. Va ser l’època de la construcció, sobretot de la platja i alguns barris de la ciutat, a més de la incorporació dels pobles de Beniopa i Benipeixcar en 1965. Els nous vinguts procedien principalment de l’interior peninsular i d’Andalusia. A escala reduïda, com havia passat en les grans ciutats, s’hi van produir s assentaments ben precaris de població.
El tercer episodi de creixement demogràfic s’ha produït des dels anys 90, de tal manera que els 55.000 habitants de 1993 han passat als 75.514 de 2015, una xifra que s’ha estabilitzat, però que ha significat un augment d’uns 20.000 habitants en un període de 30 anys. La ciutat, cada vegada més centrada en el sector terciari, però amb menys agricultura i un cert pes en indústria i construcció, ha acollit una immigració de caràcter internacional, amb uns 9.000 d’origen europeu i uns 6.500 d’altres continents.
Ciutat plural en tots els aspectes, que van dissenyant un nou escenari amb presència d’altres cultures, llengües i religions, com un primer pas o assaig de la complexitat multicultural europea, d’altra banda cada vegada més evident.
Qualsevol estadística, sobretot les relacionades amb la situació humana, no informen suficientment sobre els problemes dels moviments migratoris. La facilitat de comunicació dels mitjans electrònics i del transport han atenuat d’alguna manera els traumes del desplaçament de les poblacions que busquen millorar les seues condicions de vida i, encara massa a sovint, fugir de situacions de guerra i opressió. Ara i ací cal recordar als oblidats de la història, perquè darrere de cada eixida de la pròpia terra sempre hi ha alguna dosi de sofriment. L’allunyament de la família, del poble i les seues tradicions, també han fet engolir moltes llàgrimes; més encara quan s’han anat diluint els referents personals i comunitaris que significaven l’arrelament cultural. Per a molts, la ciutat ha sigut una oportunitat de refer la vida, de començar de nou, fins i tot en l’àmbit de les creences, però també d’oblit, de distanciament de tot, de despersonalització, en definitiva.
Les ciutats són obra humana, fetes i refetes amb gran esforç i molt de sofriment. Hui recordem, com un homenatge silenciós i de justícia, a tants i tantes que han viscut, treballat i mort en la ciutat, lluny de les seues terres d’origen, entre l’adéu a un passat entranyable i la por i la incertesa davant del futur, però amb la secreta esperança d’haver contribuït a la creixença de la ciutat que els va acollir.
