E l passat dimecres dia 9 de novembre es va celebrar a l’aula magna del Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València (UPV) la cerimònia d’inauguració oficial del Curs 2022-23, de la qual vostés tingueren informació detallada en aquestes pàgines amb els articles de Josep A. Camacho i de Toni Álvarez Casanova: l’actuació del nou Cor de l’Escola; la presentació de la memòria del curs anterior, feta pel professor José Pelegrí Sebastià, amb tot tipus de dades, de manera exhaustiva, o el lliurament de premis de final de grau, patrocinats per empreses comarcals, als alumnes destacats. Però jo els vull parlar del discurs inaugural que feu Diana Morant Ripoll, l’exalcaldessa de Gandia i actual ministra de Ciència i Innovació del Govern d’Espanya, perquè a mi em va mantenir pegat a la meua butaca, immòbil, bocabadat pel que va dir i, com ho va dir!
Des del faristol, Diana Morant, enmig d’un silenci respectuós, començà amb paraules de records i gratituds. Declarà l’honor que suposava per a ella haver sigut l’elegida per a fer aquell discurs inaugural en la que considerava sa casa, de la qual havia eixit amb el títol d’Enginyera de Telecomunicacions i a la que retornava aquella vesprada, entre la confortabilitat del retorn a la llar, però des de la posició i visió de privilegi i, també, de responsabilitat, que li condicionaven el càrrec de ministra de Ciència i Innovació del Govern d’Espanya.
Visió de privilegi i de responsabilitat
Des de la talaia del despatx de la més alta responsabilitat en el territori de la ciència i de la innovació, des del qual es té una visió de privilegi i d’informació de primera mà, Morant va anar desglossant quina és la situació actual, en la qual, citant el filòsof i sociòleg, Edgar Morin, va dir: «El deure que tenim els servidors públics es comprometre’ns amb un futur incert tot i que resulte difícil.[...] Hui estic centrada en la missió de contribuir a crear una societat més feliç, lliure, democràtica, pròspera i respectuosa amb el seu entorn, a través de l’impuls de la ciència i la innovació.[...] Vivim a cavall entre dos segles, en plena revolució tecnològica i en un període de màxima incertesa agreujat per crisis globals, com la pandèmia o una guerra a les portes d’Europa que amenaça els fonaments de la mateixa democràcia.[...] En este context la missió de l’administració ha de ser ajudar que les persones puguen carregar la seua motxilla de recursos: formació, habilitats, tolerància, treball, i caldria promoure totes eixes accions».
Morant digué que, donat que els recursos del planeta s’esgotaven, calia buscar el coneixement i cuidar aquell recurs inesgotable i valuosíssim, el qual, a més a més, havia sigut un dels principals motors de desenvolupament social des dels albors de la Humanitat: el talent científic, i impulsant-lo, afavorir la innovació, perquè quan els problemes són nous no es poden donar respostes amb receptes antigues i fallides. Per això, ella creia que la cultura política havia de canviar per a fluir amb la societat i respondre a les seues necessitats amb agilitat i eficiència. Ella creia que calia més internacionalització i més treball en xarxa, amb la qual es podia distingir clarament en quins camps es podia actuar i en quins altres es podia influir. Calia pensar en global i actuar en local, reforçant i construint plataformes de relació públicoprivades, pactes amb els agents socials, manteniment d’alts nivells de coordinació amb les administracions públiques i fer una major i millor Europa. Governant, al temps, per a la col·lectivitat i per a l’individu marcant itineraris de recuperació sociolaboral perquè la persona puga refer el seu projecte de vida digna en un moment de canvi d’era que requerirà solucions enginyoses procedents de la ciència i la innovació, un espai d’oportunitats laborals de qualitat per a la gent jove.
Diana Morant es referí a la digitalització com un dels principals motors de canvi de la societat i contà què, ara, la meitat de les empreses espanyoles no estan trobant el talent digital que necessiten per a créixer i que, segons l’Observatori de l’Enginyeria a Espanya, faran falta 200.000 enginyers en la pròxima dècada per a obrir la transformació ecològica (descarbonització) i la digital, i que el futur es construirà des de l’esforç col·lectiu que genere, que reconstruïsca i construïsca un sistema robust al voltant de la I+D+I i construint ponts entre les disciplines, com va ocórrer en la pandèmia, on les administracions públiques, la comunitat científica i les empreses intensificaren connexions per atendre les necessitats de la societat.
Morant estava d’acord amb Margarita Salas, una ment referent de la ciència espanyola de tots els temps, que invertir en ciència era invertir en futur i es penedia que, en l’actualitat, prop de cent mil investigadores i investigadors espanyols treballaven en un país estranger, i que pogueren tornar era una de les seues principals missions com a ministra de Ciència i Innovació: «Que tornen, que es queden els que ja treballen ací, que vinguen els millors del món, perquè sabem que el talent científic i innovador és la base del desenvolupament dels països, que cal cuidar-lo i enfortir-lo, perquè és el capital humà més valuós per a trobar resposta als reptes econòmics, socials i mediambientals de hui i de demà.[...] Des del govern estem fent una inversió històrica en I+D+I, reformes ambicioses de lleis, com la Llei de la Ciència, Tecnologia i la Innovació que permeten dir que s’obri un temps millor per a investigar, emprendre i desenvolupar tecnologia al nostre país».
La ministra assegurava que el sector de la innovació és el que més llocs de treball estava creant al nostre país. La informàtica, les telecomunicacions i les activitats científiques i tècniques. En els dos últims anys la ciència i la innovació han creat un de cada quatre nous llocs de treball, superant el sector serveis, i també va voler destacar que, després de la pandèmia, proporcionalment, s’han incorporat més dones que homes al sector de la I+D+I, però va dir que les dones encara són minoria en el món de la ciència, les tecnologies, les enginyeries i les matemàtiques, on estan els llocs de treball amb major projecció de futur.
Finalment afirmà que les tecnologies disruptives, com la intel·ligència artificial, la robotització o l’automatització ho estaven canviant tot, també el mercat laboral, i que des de la política, per a aconseguir la igualtat, la cohesió social, s’havia d’aconseguir que totes les persones i territoris pogueren aprofitar-les per a créixer.
Em va copsar quan, parlant de futur, Diana Morant, digué: «Les professions del futur, les que encara no tenen ni nom, les estem creant hui. Es preveu que la majoria de xiquets i xiquetes que ara estan en el col·legi estudiaran carreres per a llocs de treball que encara no s’han inventat.[...] Hem de ser conscients que la societat requerirà persones que sàpiguen parlar amb màquines i que sàpiguen entendre-les. Però també que sempre seran essencials i imprescindibles les persones que sàpiguen parlar i entendre a les persones.[...] Necessitem persones capaces de pensar el futur, però també d’entendre el passat i la nostra pròpia identitat».
En algun moment del seu discurs, Diana cità Remedios Zafra, la seua admirada investigadora: «No hi pensament sense temps per a pensar».
Hi estic totalment d’acord!
