La Casca, una tradició que no es perd

És vespra de Reis i, com és tradicional cada any, la casca acapara el protagonisme. Almenys, així passa a la casa de Vicent i Mercè, que bull d’emocions i de gent damunt d’aquesta festa.

És a Piles on viuen i on esta parella ha preservat una tradició que Vicent Gràcia Pellicer recorda de ben menut. Amb el davantal ja posat per començar l’elaboració del dolç comenta que «des de sempre, per Reis, a ma casa de l’Alqueria de la Comtessa hem tingut una casca. Primer em feien la meua perquè sóc el germà major i després les dels meus germans i les de les meues cosines. Em cridava l’atenció que la caixa on va la canca sempre fora la mateixa i li ho vaig preguntar a ma mare. Em va dir que des que vaig nàixer cada any ens feia una casca, però que la caixa la recuperava per tornar-la a usar». Segurament quan van començar la tradició, les caixes valien més diners que el contingut.

Preguntant a Vicenta, la mare de Vicent, ella diu que es va ensenyar d’una tia del seu home, la tia Trini, que «era molt guisadora» i sabia fer moltes coses. Vicenta va seguir la tradició de fer casques i en fer-se major, el seu fill la va mantenir i ampliar. 

«Em semblava», explica de nou Vicent, «que era una tradició molt xula i que no havíem de cedir davant la pressió dels roscons. Clar, primer li ajudàvem a ma mare i a poc a poc el tema s’ha anat ampliant. Ja no fem només les que ella té compromeses sinó que ara també són per als nostres nebots i amics i hem acabat convertint la tradició de les casques en un taller nadalenc. Així, quan s’acosta la festa dels Reis, des de ja fa anys, molts amics nostres amb els seus fills i filles passen per casa nostra i es fan la seua casca amb tota la il·lusió, preparant-la pel dia de Reis com un present».

Fa uns anys també es va incorporar a la tradició Gemma, la neta de Vicenta i neboda de Vicent, és a dir, la tercera generació en actiu, donat que la tia Trini va faltar fa temps, i «no hem pogut saber d’on va rebre ella el costum de fer aquest dolç».

«Jo em vaig apuntar», ens diu Gemma, «per seguir la tradició, perquè és de casa, perquè m’agrada, per comboi, per cultura de la terreta. No sé, està guai, les generacions de hui, la majoria, no saben el que són i es perd este costum, igual que la majoria de les tradicions valencianes».

Però, què és la casca? Vicent detalla que «és una mena de coca amb forma de serp, feta de pasta d’ametlla, sucre i ous, farcida de confitat de moniato o de cabell d’àngel».

Un significat ben peculiar

Pels ingredients, es pot dir que és d’origen àrab, donat que són els típics de les seues receptes dolces. Vicent destaca que, «si aprofundim més, podem vore que és rodona, símbol solar propi dels rituals del solstici d’hivern precristians i de les ofrenes als déus procreatius».

Però, a més, afegix, «té forma de serp enroscada, simbolitzant la creativitat, la fertilitat. La serp és la guardiana dels arbres i de les fonts de les aigües de la vida i de la immortalitat i dels tresors més valuosos, per tant, vaticinadora de riquesa i prosperitat».

«Regalem les casques», diu Vicent, «per assegurar la continuïtat de la vida, seduir la bona ventura i captivar els dons d’uns reis ben nostres, hereus de les ancestrals saturnals, i per suposat, ningú no es pot emportar la seua casca sense saber recitar la cantarella»: «Senyor Rei, jo estic ací, la palla i les garrofes pel seu rossí, els joguets i les casques, per a mi».

«I les casques que es queden, com una tradició que perdure per sempre!», acaba Vicent Gràcia.