L’exclusió social creix el doble en les llars liderades per dones

El risc de pobresa continua sent més elevat en les llars encapçalades per dones. Durant la pandèmia, l’augment de l’exclusió social en les famílies que la seua sustentadora principal és dona va créixer el doble, en passar del 18 % en 2018 al 26 % en 2021, mentre que en les llars encapçalades per homes va augmentar del 15 al 18 %, segons l’informe Evolució de la cohesió social i conseqüències de la covid-19 a Espanya, presentat per Càritas en 2022.

És, segons Cáritas, una bretxa de gènere estructural i persistent que continuen patint les dones que acompanya l’entitat. La marcada feminització dels treballs que compten amb menor reconeixement social i pitjors condicions laborals no ajuden a millorar la situació de les dones en risc d’exclusió. És el cas de l’ús de llar i de les cures. «Els avanços de les últimes dècades han sigut importants, però encara queda molt camí per recórrer perquè la igualtat entre homes i dones es convertisca en la pedra angular d’un desenvolupament humà i sostenible», assegura Noelia de Pablo, responsable del programa de Dona de Cáritas Española.

La exclusión social se feminiza: dos de cada diez personas sin hogar son mujeres

Cáritas acompanya a un nombre cada vegada major de famílies monoparentals encapçalades per dones en situació de vulnerabilitat. Es tracta de llars on la sustentadora principal té un treball precari no sols quant a salari, sinó també a condicions laborals, inestabilitat o vulneració de drets, a més d’una major probabilitat d’estar ocupada en el sector informal.

Cuidar o treballar?

A això se suma que les dones són les principals sustentadores de les cures familiars i moltes vegades acusen la falta de xarxes de suport. «Moltes d’elles es troben en la tessitura d’haver de triar entre treballar o cuidar, el que repercutix greument és la seua situació, havent d’abandonar el mercat laboral, reduir les seues jornades o renunciar al desenvolupament de les seues carreres professionals per a poder cuidar. I altres, a treballar sense possibilitat de conciliar el que repercuteix greument en la qualitat de vida de la infància», apunta Noelia de Pablo.

«Malgrat els importants avanços que s’han produït en este àmbit en els últims anys encara no s’ha aconseguit una vertadera equiparació de drets amb la resta de persones treballadores, sent especialment rellevant tot el relatiu a les condicions particulars que comporta el treball d’interna», denúncia Noelia de Pablo.