05 de marzo de 2016
05.03.2016

Gitanjàfores

05.03.2016 | 04:15

Allà pels llunyans temps de la postguerra, xiquets tan pàmfils i apocats com jo mateix solien acompanyar les mencions al senyor Alberto Martín Artajo amb una tornada innocentment burlesca: «Cara de ajo, escarabajo». De fet, es tractava d´un simple joc de paraules. No érem conscients d´estar aplicant una figura retòrica que porta l´estrany nom de gitanjàfora (jitanjáfora, segons l´ortografia castellana originària) i que consisteix a compondre frases que no cerquen la comunicació racional sinó la fantasia, la sonoritat, l´absurd. En tot cas, Martín Artajo era un formidable personatge que va exercir com a ministre d´Assumptes Exteriors entre 1945 i 1947, si bé es comentava que, per a ell, no existia més que un assumpte exterior: Gibraltar.

Els irredemptismes solen alçar la cresta i fer-se baladrers en èpoques de penúria econòmica i de crisi de valors civils. Són una perfecta vàlvula per a donar eixida a la frustració col·lectiva i per a desviar l´atenció dels problemes realment urgents per al comú dels ciutadans. La sola menció de «la Roca», en poder dels anglesos des de 1704, despertava urgències de batalla en tot bon espanyol, segons deien els capitostos del règim. De les entranyes d´aquella Espanya sumida en la repressió, la misèria cultural i física, la sequera pertinaç i el racionament havia de sorgir el clamor que assegurava percebre l´aguerrit himne falangista dedicat a Gibraltar: «Hoy suenan los clarines y se escucha el redoble del tambor, y por todos los confines se oye el grito de que seas español». Estrofes de caire semblant feien seues, en temps atziacs també, els generals argentins (referint-se, en el seu cas, a les illes Malvines /Falkland Islands) abans de llançar al degollador, l´any 1982, milers de reclutes mal equipats i pitjor entrenats. «¡Tras su manto de neblinas, no las hemos de olvidar! "¡Las Malvinas argentinas", clama el viento y ruge el mar!», cantaven eixos reclutes que anaven amb variable fe a enfrontar-se a assaonats i ben munits soldats professionals.

La fraseologia patriotera i els sons marcials van ser el preludi d´una guerra que ara, més de tres dècades després „en temps, així mateix, de crisi„, recorda sovint, amb dolor i acritud, la expresidenta Cristina Fernández. I, en aquesta crisi nostra, enmig del desànim generalitzat, el ministre García Margallo ha tornat a traure a la llum ara i adés el fantasma de Gibraltar. Actualment, les paraules són més mesurades, i els gestos més pausats que en els temps de Martín Artajo, però encara ressonen a la sordina els acords d´aquell himne falangista que també deia: «A mi patria le robaron tierra hispana del Peñón, y hoy sus rocas son holladas por el asta de un extraño pabellón».

No són molts els clarins i tambors que ressonen hui en el món reclamant la inqüestionable espanyolitat del Penyal. Ni tan sols ho fan en totes les Espanyes, a despit de l´adoctrinament oficial en aquest sentit. L´ocupació anglesa de Gibraltar, en el curs de la Guerra de Successió espanyola, va ser tan subreptícia com la definitiva ocupació anglesa i la colonització de les Malvines en 1830. La monarquia espanyola havia mantingut en estat de total desídia la fortificació, l´artilleria, la guarnició i els pertrets del Penyal, com ho estaven les Malvines per part del govern argentí quan la flota britànica va prendre l´arxipèlag. No obstant això, cal tindre en compte „com ho fan els malvinesos o kelpers„ que tropes expedicionàries angleses van derrotar, en 1982, les tropes argentines que hi havien desembarcat. Per la seua banda, en l´imaginari col·lectiu dels gibraltarenys „dels llanitos, que en diuen„ roman encara molt viu el fet que el Penyal va suportar amb èxit, en el segle XVIII, tres grans setges espanyols; que, ja en el segle xx, es va témer amb fonamentades raons un atac alemany en tota regla de resultes de l´entrevista sostinguda pel Generalísimo i el Führer a Hendaia l´any 1940 i que, entre 1968 i 1985, es va recloure els llanitos darrere de la reixa que féu alçar Franco i que convertí la Roca en una espècie de penal. No és, per tant, fortuïta l´escassa estima dels gibraltarenys cap a l´Estat espanyol, i dic «Estat» perquè bona part d´aquests gibraltarenys es comporten i se senten en quasi tot com a andalusos, però en absolut volen ser espanyols. Eixa molt hispana confusió entre nació i Estat ha enrarit també des de fa dècades, i fins i tot segles, les relacions entre el rampant nacionalisme madrileny i els malcontents nacionalismes perifèrics, que igualment nacionalistes són ambdós. Quasi les mateixes vegades repeteixen el senyor Rajoy i els seus adlàters els termes «Espanya» i «espanyol» com els eviten els qui no acaben de sentir-se identificats amb ells o els qui s´identifiquen en primera instància amb altres, com ara «català» o «basc». En el cas gibraltareny, el desencontre i els greuges estan massa pròxims per a pensar que els llanitos desitgen convertir-se en espanyols de la nit al dia, perquè així ho requereix el nostre Govern..., i encara que ho requerís Sa Graciosa Majestat.

Abans del tancament de la reixa que va recloure Gibraltar amb les mones i gavines en la soledat marina de les penyes i els vents, els treballadors del deprimit camp pròxim treien „com han tornat a fer„ bones lliures i xílings a canvi del seu treball a la Roca, i els llanitos anaven regularment a Algesires, a Cadis, a Marbella o a Sevilla, eixien de tapes, gaudien del flamenc i, fins i tot, presenciaven alguna correguda de bous, com qualsevol altre andalús. És amb el tancament de la reixa, en canvi, que Gibraltar es fa visceralment anglesa, que envia els seus joves a estudiar a Anglaterra i se´n va a Londres a obtenir uns béns i servicis que, en bona part, podrien haver sigut proveïts per Andalusia. En 1969, per a l´Administració anglesa, Gibraltar passa de ser colònia a convertir-se en «Territori Britànic d´Ultramar» i, en data tan pròxima com és l´any 2002, el 99% del 88% del cens electoral gibraltareny va votar no sols que volia continuar sent anglés sinó, inclús, en contra d´una sobirania del Penyal compartida entre el Regne d´Espanya i el Regne Unit. Per molt que en 1713 el Tractat d´Utrecht especificara que, en cas de cedir Anglaterra la sobirania de Gibraltar, aquesta passaria immediatament a Espanya, no es pot obviar, en 2015, la voluntat dels gibraltarenys, sota pena que es title, a qui ho faça, d´escassament democràtic, a més d´exposar-se a un conflicte en tota regla amb la Gran Bretanya, que va prometre solemnement acatar eixa voluntat.

L´historiador alemany Friederich Meinecke va distingir en 1908 entre «nació cultural» i el que es coneix com a «nació política» i, ja en 1882, el pensador francés Ernest Rennan havia defensat que una nació és, sobretot, un desig de ser-ho per part dels qui la componen o pretenen compondre-la. I eixe desig, en el cas de Gibraltar, no passa per Espanya. Encabotar-se a marginar els gibraltarenys dels debats entorn de la sobirania del Penyal i a excloure´n la més mínima possibilitat d´autodeterminació no serà ara per ara acceptat ni pels llanitos ni per la Gran Bretanya..., i segurament tampoc per la sensibilitat democràtica de molts països. Fins que els nostres representants polítics no facen seua eixa premissa bàsica, tot allò que aquests en diguen serà probablement considerat una «gitanjàfora», un discurs buit. Un camí cap al bon enteniment que sens dubte donarà millors resultats és, segurament, guanyar-se els llanitos, fer que el Camp de Gibraltar prospere i que conforme amb la Roca un unitat econòmica i funcional sense fronteres i buscar fórmules més imaginatives que no les emprades pel general Franco, per Martín Artajo o pel ministre Margallo. Tota una altra cosa és que es transigisca en activitats que, com el blanqueig de capitals, el contraban o la destrucció del medi, tan il·lícites són al Regne d´Espanya com al Regne Unit.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook