Tot i la fresca que fa, són les 12 del migdia i el sol m'encega. Conduir en aquestes condicions sol ser una emprenya, però ja quasi que he arribat. En l'aparell de música del cotxe (¿com es dirà la versió actual d'allò que no fa tants anys era un radiocassete i ara duu un USB?) podria sonar qualsevol peça de Jordi Savall, per a ambientar-me, perquè per aquestos camins i aquestes contrades passà el rei Jaume i és una espècie de terra santa. Però l'he oblidat i m'he de conformar amb Keith Jarret i el seu The Koln Concert que m'anima la conducció fins que, des de la carretera divise la famosa forca que formen els tres rius en unir-se. A la font de l'Om m'envaeix un dolç assossec, bressolat per les fulles tremoloses dels oms i els àlbers que clapegen d'ombres la font. Caminant per la plaça Major, i ara que s'arrima Sant Antoni i el maio i la barraca ja estan en marxa, pense en històries que podrien haver ocorregut fa un fum de segles.
Els rituals ibers celebrats per a propiciar un bon any de collites i de ramats no van poder ser eliminats per les religions que van anar arribant, més inclinades a espiritualitzar els impulsos transcendents de l'home i a organitzar les activitats agrícoles i ramaderes amb l'acumulació i el perfeccionament dels coneixements tècnics. El cristianisme, enfrontat amb aquesta problemàtica, incapaç d'arrancar allò que considerava una mala brossa, va decidir ficar-ho tot dins el mateix sac i donar-li la benedicció: la festa del solstici d'hivern, la gran festa religiosa en honor del sol a tota la Mediterrània occidental, va quedar convertida en el Nadal cristià. I els rituals agricolaramaders que venien amb el desvetllament del nou any van rebre la presidència honorària de Sant Antoni. I tots contents.
En una comarca allunyada de les vies de comunicació i, per tant, dels corrents migratoris, com els Ports de Morella, el ritual de la Santantonada ha romàs com una de les grans celebracions anyals. Segons els historiadors, aquesta era una comarca d'una densitat demogràfica important en èpoques prehistòriques recents. Tot i que som en el terreny sempre lliscós de la hipòtesi, no hem d'oblidar que les pintures parietals del Maestrat, incloses les ben conegudes del Torrent de la Valltorta, o el Mas de Barberà, a Forcall, són a pocs quilòmetres: ¿és creïble el replegament d'una població autòctona prelitoral, porosa al conreu de l'art, cap a les terres àrides de l'interior, davant la pressió de nous pobles més romanitzats i més forts? Ben contada, ací tenim una bona pel·lícula èpica! En tot cas hi ha una cosa certa: les moles de Sant Marc, de Sant Pere, de Sant Cosme, del Migdia i la Moleta d'en Liborio, que encerclen el Forcall, són extraordinàriament riques en deixalles iberes tardanes.
Stefanello Botargua
La següent història que em ve al cap és una història que té un origen diguem-ne etimològic. m'explique. Allà a finals del segle XVI, i a Castelló, la documentació conservada dóna noticies d'unes representacions teatrals realitzades «la nit de Nadal a maitines» per la companyia Botargua. Us estalviaré navegar a través dels diccionaris, tot i que una visita al Diccionari etimològic de Joan Coromines sempre és una festa. El diccionari de la RAE defineix la botarga com un vestit ridícul de diversos colors. I el diccionari de l'AVL com un personatge diablesc i amb connotacions sexuals d'algunes festes populars. No sabem si Stefanello Botargua va estar alguna vegada a la vila de Forcall, però si Castelló formava part dels circuits teatrals internacionals del finals del segle XVI, per què no redacta algú una road movie, a la manera de Los farsantes o El viaje a ninguna parte, amb estructura itinerant, d'una companyia de còmics ambulants, que recorren el regne (no hem d'oblidar que som al segle XVI), amb actors que passen fam i que ofereixen els seus espectacles a la carta per uns sous que pràcticament no els arriben ni per a pagar el menjar?
El càtar imperfecte
Allà pel 2013, Víctor Amela, conegut periodista de La Vanguardia, va utilitzar un personatge històric, el perfecte Belibasta, per a bastir l'argument de la seua novel·la El càtar imperfecte. Descendent d'una família de Forcall, Amela explica en la introducció la troballa a sa casa de Forcall d'un antic ganivet amb una inscripció («Soch com cal cuan punchu fai mal») i d'una pedra treballada amb dos coloms esculpits que desperten el seu interés. Buscant en l'arbre genealògic de la seua família, descobreix que es remunta fins a principis del segle XIV, coincidint amb el moment en el qual un perfecte, Guillem Belibasta, natural de Corbiers, en el Llanguedoc, fugitiu de la Inquisició i de la justícia laica, per pertànyer a la secta herètica i per assassinat, arriba a Morella on s'instal·la fins ser descobert per un enviat de l'arquebisbe de Narbona, Jacques Fornier, mes tard elegit papa Benedicte XII, per tal d'obligar-lo a retornar per a ser castigat pel seus crims.
Així doncs, tenim una història ben contada, amb ritme àgil, de lectura fàcil i amena, ambientada en els Ports de Morella i en el Maestrat en el segle XIII, una hipòtesi versemblant (si els càtars van arribar a Morella, per què no van arribar també a Forcall?) a partir de la qual Forcall entra de ple en la ruta càtara. Ben pensat, te n'adones que no era tan difícil i que no cal esperar el Dan Brown del moment perquè ens visibilitze. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà?
Només un últim apunt: en aquesta novel·la apareix una ciutat que ha tingut, sobretot en els últims 100 anys, una enorme connexió amb Castelló: Beziers, al País d'Oc; el comerç de la taronja, l'exili republicà, la indústria del vi, etc. També és famosa perquè hui és la capital de la ultradreta a França i perquè en el segle XIII, durant la croada contra els albigesos, les bel·licoses hostes de França i les del Papat van matar tota la població, sense distinció de sexe, edat o creença: «Mateu-los a tots, que Déu reconeixerà els seus». Unes 20.000 persones diuen les cròniques. No ho oblidem, que s'acosta l'aniversari de l'alliberament d'Auschwitz.
