El record d'un viatge a l'Alguer, la lectura d'un llibre i una passejada amb la bicicleta per la ciutat tenen la culpa de la pàgina d'avui. M'explique: fa poc vaig rebre un llibre, Després vénen els anys, de Maria Folch, i la primera cosa que vaig pensar (sí, sóc així!) és: «uf, un altre llibre d'un autor de Castelló». I vaig començar la lectura, amb el punt d'escepticisme que tinc quan m'enfronte a un llibre castellonenc. Error! A més de la defensa i caiguda de Castelló en mans dels nacionals l'any 1938, trobem l'èxode dels italians d'Ístria, bona part de la qual va pertànyer a partir del 1947 a Croàcia i Eslovènia, fins que aquests istrians, en tornar a la seua estimada pàtria, i veient que ningú els espera, acaben residint durant un temps en camps de refugiats (us sona la imatge, no?) o entre el cartró pedra de les escenografies mussolinianes de Cinecittà.
I apareixen l''Alguer i la seua veïna Fertília, ciutat fantasma creada per Mussolini i que em recorda a bastament dos barris de Castelló (no diré els noms, per si de cas, però m'agradaria saber qui els va idear) i uns quants de la província. La novel·la m'ha ajudat a fer una dissecció de la memòria personal i col·lectiva, dels mecanismes i els factors que hi participen. El personatge de Blanca reviu el passat -el viscut i l'estudiat- de la seua ciutat com una manera de trobar-se a ella mateixa i de trobar el món que l'ajuda a ser com és. Un rerefons vital que s'esvaeix progressivament per l'allunyament i els canvis de tota mena que transformen la seua ciutat, Castelló, i la seua pròpia trajectòria vital. En la construcció de la memòria Maria Folch preveu altres aspectes, com les mirades personals o creatives i els buits i els desconeixements, perquè fins a cert punt, el llibre ens diu, si fa no fa, que la memòria és com un formatge gruyère: ens podem fer una idea més o menys general d'un fet o d'un temps, però sempre topem amb grutes i laberints que mai no es podran descobrir o completar. Perquè la novel·la no només parla del passat, sinó també del present, dels doblecs de la memòria que ajuden a entreveure el que som, el món que ens ha presidit i el que ara trepitgem, i que la història és fecunda amb les vivències i les visions personals, més enllà del document considerat històric. La història no és mai un expedient tancat, és un procés obert, que pot ser reescrit o il·luminat amb testimonis oblidats o aproximacions inesperades. I pel mig, un poble que es queda sense país.
El Castelló esvaït
Una de les manies humanes més esteses és viure pensant en l'instant en què deixarem de fer-ho. Així, passem dies i nits construint una posteritat que no veurem, un futur que ja no serà nostre. És una derrota segura, però reincident: per a esquivar l'oblit s'escriuen novel·les o es pinten quadros, s'alcen torres i palaus o s'enregistren cedés. Somnis d'eternitat -papers, llenços, rajoles- que solem anomenar patrimoni i que, per cert, convé conservar. I no perquè siguen vells, o perquè sí, sinó perquè ens expliquen què vam ser, què som, què aspiràvem a ser. Sense patrimoni no hi ha memòria, i sense memòria, al capdavall, no som res.
Dic tot això perquè la província de Castelló ha practicat durant molt de temps l'amnèsia col·lectiva: oblit de paraules i d'imatges, sí, però també de pedres. Diuen els llibres que des del segle XIX fins a mitjan del segle XX la destrucció no implicava en la nostra consciència una pèrdua de patrimoni, sinó un progrés urbà col·lectiu. Ara això és diferent. I és que durant dècades el passat s'ha valorat a una altra escala: tot allò era vell, no antic. Per això, la majoria de vegades no es va preveure la restauració ni el canvi d'ús de l'edifici, i es va enderrocar amb la idea de progrés. Les ciutats de tot el País Valencià en són un clar exemple, perquè sí que han vist caure molts murs, de vegades per a aplicar millores necessàries, d'altres, però, per creure ingènuament promeses de glòria i, massa sovint, simplement, per una sobredosi de desídia.
Sense anar-nos a la categoria d'edificis monumentals, que n'hi ha uns quants, algú no recorda alguna alqueria o mas que ja no existeix a causa de l'excavadora? Pedres nobles, al capdavall, tallades amb cura en algun moment de la història que conten, i que ara malviuen esperant un final discret i un oblit segur. Altres, però, ni això. Molts dels monuments que expliquen la província de Castelló ja només estan en els llibres. És el Castelló esvaït. «Ací hi havia moltes coses que ja només es troben als llibres, Maria», conclou suaument Jesús Oliver, l'antiheroi d'Els treballs perduts, la novel·la de Joan Francesc Mira sobre la ciutat de València, escrita al final dels anys 80. Dramàtic, savi, reaccionari, teatral i frustrat, el personatge de Mira no deixa de tindre raó. Sí, a València (i Castelló no podia ser menys) hi havia moltes coses que ja només es troben en els llibres. Memòria esvaïda, al capdavall. El que no podia saber el senyor Oliver, però, és que ben entrat el segle XXI encara poden haver-hi moltes més preparades per a passar a formar part, molt ordenadament i entre indiferències, del patrimoni únic de les lletres.
