«La ciudad es una próspera capital de provincias, que tiene un campanario rojizo en el centro». Així defineix Concha Alós en El caballo rojo el Castelló on arriba la seua família fugint dels bombardejos del conflicte civil, un Castelló que té el seu diapasó en els passejos pel carrer Major, en les sòries, en les aparences, i que obliga a repetir el mateix fins a l'infinit sense eixir-se'n de l'establert, amb el risc de patir les conseqüències de desitjar una vida diferent i més plena. Potser us pregunteu qui va ser Concha Alós; una resposta la podeu trobar a Las guerras de Concha Alós: Castellón, historia y relato, llibre d'Amparo Ayora i que va publicar el 2015 l'ajuntament de Castelló. Jo, us avançaré que Alós és l'única persona que ha guanyat dos vegades el premi Planeta; l'any 1962, amb El sol y las bestias, tot i que va haver-hi de renunciar per motius legals de contractació amb una altra editorial i el 1964, amb Las hogueras.
Autora a qui, potser, pel fet d'editar en Plaza & Janés i Planeta se la va estigmatitzar per comercial, i adscrita, en certa manera i de forma tardana, al tremendisme, és una altra víctima oblidada per aquesta ciutat amnèsica anomenada Castelló. Alos desafià, en el seu moment, les normes i, com Maria Teresa León, es convertí en un perill, perquè anà més enllà de l'àmbit familiar i optà per l'escriptura, però no per la poesia, el gènere literari que es considerava més adient a les dones, sinó per la narrativa, una narrativa que no idealitza, no utilitza eufemismes ni circumloquis per a mostrar-nos una societat masclista i ofegant com era la societat dels anys 50.
Tot i que residia a Barcelona, la seua narrativa recorre la ciutat i els carrers de Castelló durant la guerra civil i la postguerra. Així, en aquest retrat de la societat provinciana i petitburgesa castellonenca que és Los cien pájaros (1963), la protagonista, Cristina Lliberós, lluita contra el sistema patriarcal i la corrupta societat que, juntament amb unes altres dones que consenten el masclisme, demonitzen i castiguen les que busquen la seua independència i identitat. En la societat masclista de l'època en què s'ambientava l'obra d'Alós, els espais d'oci estan distribuïts amb molta desigualtat. Amb l'excusa de les festes, o sense cap excusa, els homes podien emborratxar-se en el bar, vetat per a elles, o freqüentar els prostíbuls, però sempre amb la comprensiva i hipòcrita aprovació social. Davant el rol de la dona com l'àngel de la llar, bona mare i abnegada esposa, propagat per les institucions franquistes del moment, Alós escriu des de la descreença i el desencant vital a favor de la instrucció i formació intel·lectual de la dona i contra la religió entesa com un conjunt de ritus formulistes que no serveixen més que per a coartar la llibertat, i particularment la de les dones amb la seua manera repressiva de constrènyer-les físicament i moralment. Contra la pressió social sobre la dona per part del sistema que li recorda constantment que la seua única finalitat en la societat és casar-se per a formar una família, i si no, es quedaria per a vestir sants, en al·lusió al paper de beata que s'assignava immediatament a les viudes i fadrines, Alós sacseja l'imaginari comú i proposa dones que poden vestir amb elegància, com les xiques Topolino, però que són conscients que la prostitució per a evitar la fam, sobretot si el marit està pres, l'homosexualitat o l'avortament no els són qüestions alienes.
La persistència de la memòria
L'estratègia memorística d'Alós no només és d'indagació narrativa, sinó que a través de la geladora de suro, d'una planxa de ferro, les cafeteres d'alcohol o del passeig nocturn del seré configura una manera de mirar on la realitat no desapareix ni envelleix, sinó que es manté en tots els seus matisos en un moment donat. I com en el cinema de l'època, els espills ens reflectiran els estats d'ànim dels personatges i per les finestres, com en un quadro de Hopper, veurem com desfila la vida, com dimarts passat, Dia Internacional de la Dona, i la manifestació que va passar per davant de la meua finestra. Tan conservadora és aquesta ciutat que la quantitat de manifestants no era nombrosa? És que el motiu no era suficientment urgent com per a obligar-me a deixar la comoditat de ma casa? No vull imaginar-me si el meu equip torna a guanyar la Champions la quantitat de gent que eixirà al carrer! Però bé, tornem-hi i acabem: la vida de Concha Alós és una història increïble, plena de superació però també de dolor, amb detalls dignes d'una novel·la de Bukowski. Hui, les seues obres, excepte Las hogueras, estan més que exhaurides, la qual cosa constitueix una mostra més de la nostra desídia cultural, paral·lela a la memòria.
