Mire per la finestra i veig muntanyes de roba amb potes desplaçant-se pel carrer. No és una al·lucinació. Som al gener i, a pesar de l'ús insistent i tòpic per part dels mitjans de comunicació en l'onada de fred siberià, a Castelló, de tota la vida, al gener fa fred. «Per Sant Antoni, un fred del dimoni». O és que els refranys i les parèmies les han inventades hui els usuaris de twitter?
El fred en mi actua com la magdalena en Proust: dispara els records involuntaris. I com un record mític, viatge a les cases del carrer la Pólvora on el fred humit de l'hivern t'abraçava com una amant i ja no t'abandonava. Aquella època, ja no existeix. Entrar en una casa d'aquelles és introduir-te en el viatge del temps, recuperar bocins de vida: la llar estreta que només calfava per davant, les pedres al costat del foc per a després poder calfar el llit, la taula braser presidint el menjador i l'omnipresent copa. Tot flaixos de vida d'un temps passat. I si hui vull atiar les brases de carbó que escalfen la memòria, la imatge que tinc de les carboneres no me la proporciona el record d'una ciutat que ja no existeix ni la toponímia del terme, sinó el món del cinema. Perquè hi ha cinema que posa tots els seus dispositius al servei d'una acció molt simple: documentar el que encara podem conservar del passat. Així, el 1981, Montxo Armendáriz, amb una clara voluntat antropològica, a Carboneros de Navarra intentava recollir de manera didàctica el treball dels carboners que encara feien carbó vegetal a la vall de Lana. Més tard, el 1984, en aquella pel·lícula mítica que fou Tasio, Armendáriz observava amb deteniment aquella muntanya negra que respirava amb el seu propi ritme, que s'erigia en deïtat misteriosa i descontextualitzada, tòtem fosc i monstre dorment capaç d'engolir el sentit del que encara no se'ns ha contat, i ens suggeria que el cineasta no volia fer una pel·lícula social a l'ús, sinó crear un planeta estrany que orbitara sobre el seu propi eix. Una paràbola protagonitzada per un home que en la reclusió troba la seua llibertat. En aquella imatge d'una carbonera amb vida pròpia es concentra la dimensió prehistòrica de Tasio, personatge dur però ingenu, fidel als principis que dicta la terra que l'ha vist nàixer i que segurament el veurà morir amb un somriure als llavis, quiet al costat de la seua carbonera, que és el mateix que dir al costat de si mateix.
La imatge de la carbonera rugent, en què el foc fermenta ocult per la terra, cremant-se per dins, com un volcà que pot entrar en erupció d'un moment a un altre, marca l'atmosfera insòlita del relat, organitza la seua energia geofísica, invoca l'entrada en aquell Altre Món. Aquell Altre Món és la consciència de Tasio, tan unida a la naturalesa com als seus propis i fixos ideals, però també és l'Espanya rural del franquisme, amb aquell cacic que escatima el pagament als seus treballadors, amb aquells guàrdies civils amagats sota la pluja, amb aquell guardabosc que persegueix i delata els caçadors furtius, amb l'èxode als centres urbans dels qui ja no poden amb la vida del camp. Hui el carbó dorm el somni del temps a les entranyes de la muntanya i del bosc. Hi ha records que precedeixen tota consideració racional. Alguns són capaços de fundar una actitud ètica. També això era Castelló: una escola de vida.
Manso's party
Walter Benjamin comentava que el nostre món era un món ric en informació, però pobre en històries memorables. Es parla sovint de l'absència de relats, tant en el terreny de la política com de la cultura, però el problema és més bé de simplicitat dels relats que ens envolten. ¿Com comparar, per exemple, els relats bíblics d'Abraham i Job amb la ximpleries que se''ls passen pel cap als nostres bisbes? ¿O les anècdotes de paella en plat de plàstic d'aquest últim divendres per part del «tardeo» local amb la gastrotrempera valenciana del dinar de Manso's party?
Em va encisar que em convidaren a dinar el dia 20 i que no fóra a Benicàssim, contra les asfíxies sistemàtiques que, des de fa temps, vol imposar el mainstream local. I més encara que fóra un dinar de cullera. ¿Per què l'olla o el putxero no triomfen com ho fa el ramen coreà? ¿Per què no obrin locals en la ciutat on escudellen la nostra cullera tradicional? ¿Per què no té la cullera un dia propi en els menús populars com sí que té l'arròs? I així estàvem, envoltats de neu i alcohol, parlant i rient del que més ens agrada: de les coses humanes, de les divines... en definitiva, de la vida. Per molts anys, Sergio.
