El Museu d´Història de Nou Mèxic, Palau dels Governadors, a Santa Fe (EEUU), té en propietat des del 2005 un quadre de la Mare de Déu del Lledó, la patrona de Castelló de la Plana. El llenç, pintat a l´oli fa poc més de 300 anys, és considerat una de les joies de la col·lecció d´art colonial ibèric del museu, en tractar-se d´una de les obres més antigues del conjunt, en molt bon estat de conservació i feta pel pintor més important del barroc colonial americà, Melchor Pérez Holguín (Cochabamba, probablement el 1660 - Potosí, 1732). Però, fins al dia d´avui, a la ciutat de Castelló s´ha ignorat l´existència d´aquest quadre, que ara esdevé una important descoberta per a la iconografia de Santa Maria del Lledó revelada per Levante de Castelló.
Important valor artístic
D´imatges de la Mare de Déu del Lledó fora de l´estat espanyol només teníem constància, fins ara, de la que a primeries dels anys 80 del passat segle va dur el sacerdot castellonenc, José Domènech Besalduch, a San Juan de la Maguana (República Dominicana) per a la capella d´una missió que depenia de la diòcesi de Sogorb-Castelló, i d´una altra imatge que va dur un grup de seminaristes i sacerdots del Seminari Mater Dei a Safané (Burkina Faso) l´any 1991, també per a la seua veneració a l´església de la missió que aleshores estava sota responsabilitat de la diòcesi castellonenca. Però ambdues imatges no tenen valor artístic, només testimonial, a diferència del llenç «Nostra Senyora del Lledó» del Museu d´Història de Nou Mèxic, molt valorat per experts en art colonial de referència internacional, com ara els bolivians Teresa Gisbert i José de Mesa o els estatunidencs Gabrielle G. Palmer i Donna Pierce, que l´han citat i reproduït en algunes de les seues publicacions.
Un signe de la importància artística d´aquest llenç de la Mare de Déu del Lledó, datat sobre la mateixa pintura en l´any 1716, és el fet que el 2014 el Museu d´Història de Nou Mèxic va organitzar una exposició a la seua seu del Palau dels Governadors de Santa Fe, sota el títol «Pintant el diví: imatges de Maria al nou món», i aquest quadre, a més de ser una de les peces importants de la mostra, va ser triat per a il·lustrar les guardes del luxós catàleg que es va editar. L´exposició proposava un itinerari per la iconografia mariana al nou món a través de 45 pintures fetes als dos virregnats principals de l´imperi espanyol, el del Perú i el de Mèxic, itinerari que es completava amb altres obres produïdes per artistes nou mexicans durant la colonització espanyola i posteriorment.
En mans dels col·leccionistes
El llenç sobre la Mare de Déu del Lledó de Pérez Holguín forma part d´una col.lecció de 70 quadres i tres escultures que va ser donada el 2005 al Museu d´Història de Nou Mèxic per l´Institut Internacional d´Art Colonial Ibèric de Santa Fe, una entitat creada cap a mitjan anys 60 per Nina Perera i Charles Wood Collier, un matrimoni estatunidenc de col.leccionistes d´elevada formació intel·lectual i significativa sensibilitat cap a les cultures indígenes americanes. La sensibilitat i formació dels Collier els va dur a treballar en diversos projectes socials i culturals al servei de l´administració Roosevelt. En plena II Guerra Mundial, el matrimoni va ser enviat pel govern dels Estats Units en missió diplomàtica a Bolívia, país estratègic aleshores per a la potència nord-americana pel control de la producció d´estany a la regió. La família va viure a La Paz des de 1942 fins a 1944, un parell d´anys en els quals van fer nombroses amistats en el món cultural d´aquell país. En aquests anys, el llenç de la Mare de Déu del Lledó pertanyia a la col.lecció Wilson, ubicada també a la capital boliviana, i tal vegada aleshores va ser conegut pel matrimoni Collier, fet que hauria determinat la seua adquisició posterior, quan a partir de 1956 la col·lecció Wilson es dispersa en diferents col·leccions nord-americanes fins al punt de desaparéixer com a tal el 1977.
A finals de la dècada de 1950, els Collier traslladen la seua residència a Nou Mèxic i comencen la seua col·lecció d'art colonial ibèric, inspirats pel treball de l'historiador del barroc llatinoamericà, Pál Kelemen (1894-1993). Durant la dècada següent el matrimoni funda l'Institut Internacional d'Art Colonial Ibèric amb la intenció de valorar la col.lecció i formalitzar i promoure una intensa tasca de recuperació i restauració d'aquest tipus d'obres artístiques. En mans principalment del clergat catòlic, l´art colonial patia durant aquells anys la indiferència provocada per una modernitat malentesa que causava en molts casos l'abandó, la venda descontrolada i la destrucció d'importants peces. La seua tasca els va dur a promoure la protecció i valoració de l'art colonial ibèric en les juntes de treball del Concili Vaticà II i també a constituir un consell assessor de l'institut que va arribar a aplegar representants acadèmics, polítics i religiosos de 18 estats. Amb la mort de Nina Perera el 1973, ànima de la iniciativa, i la recuperació de la consciència social sobre la importància de l'art colonial, l'institut va començar un període de decadència que el va dur a cedir la seua col·lecció a la Universitat i al Museu d'Història de Nou Mèxic el 1978 i a consumar finalment la donació a favor del museu el 2005.
Investigació oberta
Els orígens del llenç dedicat a la Mare de Déu del Lledó, de vora dos metres d´alçada, cal cercar-los a la vila imperial de Potosí de primeries del segle XVIII, aleshores una de les més importants ciutats del virregnat espanyol del Perú que avui forma part de Bolívia. Tota la producció coneguda de Melchor Pérez Holguín es va fer en aquesta ciutat, una de les més poblades del món occidental aleshores, que el 1650 tenia 160.000 habitants. La nostra investigació intenta respondre ara a la pregunta sobre qui va encomanar aquesta pintura, de mesures tan significatives -198,12 x 132,9 cm- i a tan distingit artista.
El gran mestre del barroc colonial ibèric
Del mestratge i vàlua artística del pintor Melchor Pérez Holguín han parlat els especialistes més reputats del món, com ara el crític d´art estatunidenc, Martín S. Soria, per al qual «Holguín es pot col.locar al cap dels pintors sud-americans per la seua invenció, personalitat, temperament, expressió i dibuix»; el professor de la Universitat de Xile, Bernardo Bravo Lira, per al qual era el gran exponent del barroc americà en la pintura; o el periodista, crític i escriptor espanyol, Guzmán Urrero Peña, qui considera que, malgrat els seus deixebles i imitadors, «només l´originalitat del mestre atreu per a ell mateix el premi de la posteritat».
