La imatge és més que quotidiana però, si més no, continua sorprenent-me. Una persona aprofita que ha de posar gasolina i s'emporta una barra de pa cap a casa. O, per exemple, en un restaurant el qualificaríem de pudent perquè el seu cebiche de pètals de tofu no està suficientment emulsionat però, això sí, permet que li posen un pa sec i industrial, perquè el tema del pa no té importància. Com que no?
En el seu llibre L'artesà Richard Sennet reivindicava la revalorització del treball artesanal com a resposta al treball deshumanitzat. No sabria dir fins a quin punt aquell assaig contribuí a revaloritzar els productes artesanals. El que sí que puc afirmar és que, amb el tancament per jubilació del forn on jo comprava, trobar un pa decent a Castelló cada dia és més que difícil, tot i que no és impossible. Aquesta recuperació del valor dels productes diguem-ne artesanals, com poden ser una barra de pa decent o uns rotllets de piló, no s'explica sense tindre en compte l'evolució d'una societat que reivindica, almenys des d'alguns sectors, un cert retorn a l'origen. Aquesta recuperació podria explicar-se com una reacció lògica a l'estandardització en les cadenes de producció i subministrament. Mentre el paisatge urbà de Castelló s'omple de cadenes de forns de masses precongelades, encara queden forns i obri alguna fleca que potencia els sabors «de tota la vida». Només cal veure els seus anuncis publicitaris: el nou luxe no és sofisticat, ara és «cool» és el que traspua autenticitat, tradició i expressa veracitat. Justament, el que escasseja a la majoria de forns de la ciutat. Per a contrarestar el Made in China emergeix l'estimació per l'originalitat, per les coses que pareixen úniques. Tot plegat pot sonar un poc esnob i xixiguai, però és el que hi ha.
Pense en aquest forner acabat de jubilar. Cada matinada acudia al seu treball amb l'impuls que ofereix l'entusiasme, la passió i la vocació pel que feia. Treballava per a donar al pa la categoria d'obra d'art. I era capaç de convertir una carabassa en un carruatge de pastissos de cabello per a la Ventafocs. Darrere d'una viena s'acumulen moltes hores d'esforç i sacrifici. I de renúncies. El pa és un ésser viu que pararà al forn. I perquè isca bo, com tot, s'ha de fer amb amor. Que tinga una olor que recorde el segó, les piles de sacs amuntonats en els forns, les branques amb què han enrogit els forns. Que quan el mossegues et pessigolle l'aroma de molla i de rent, «música de corda cruixent». Que siga una tornada a la infantesa. El pa és una creació en què tot el que intervé en el procés (quina paraula més manipulada!) és igual d'important. No hi ha un pa roí, sinó que cadascú s'elabora d'una manera diferent. El pa bo és el que a cadascú li agrada. Cada barra s'elabora d'una forma i hi haurà gent a qui li agrade la industrial i a altres, l'artesà. El secret sempre és el mateix: massa mare que es va reposant segons es gasta i això li dóna un sabor característic. I n'hi ha per a tots els gustos.
Aquest comerç que ha tancat no és un comerç més, perquè el forner jubilat coneix els noms dels clients i la vida del barri. El tracte, en aquests espais menuts, senzills i sincers, és diferent. El client els coneix bé. Ha crescut amb ells. Olen els records. Sintetitzen alguns dels millors valors del comerç valencià de sempre, testimonis de tota una època d'atenció als seus clients. Això ha passat amb el bon pa, amb una forma d'entendre l'elaboració pausada, amb els temps de fermentació naturals. Aquests negocis, habitualment, han estat en mans d'un model d'empresa menuda, familiar, molt arrelada a la nostra terra, concretament en les «autonomies» que parlem una llengua gal·loromànica. Parlem del forn tradicional, del nostre barri, el de sempre, on compràvem ximets, coca de llanda i la nostra mare passejava la cassola d'arròs al forn. Els temps han canviat, potser alguns costums no hagen sobreviscut però la dedicació dels professionals encara segueix ahí. Enhorabona! Va per ells.
