Durant Sempre he pensat que el Maestrat aragonés és un territori mític que et transmet sensacions de temps passats, com si fóra un western. Aquesta geografia grandiosa podria emmarcar moltes històries, èpiques o líriques, carlinades o somnis llibertaris, amb un paisatge que colonitza la teua retina millor que la càmera més expressiva, minuciosa i pictòrica del cinema. Una terra fascinantment color terra, un indret fora del seu temps per on podria aparèixer en qualsevol moment Ethan Edwards, amb unes muntanyes que semblen haver estat dissenyades fa mil anys per algú que feia màgia amb la naturalesa.
Deia el mestre Espinàs que «un mas és un accent posat sobre el paisatge», però a Ladruñán tot sembla com aturat, com si el temps passara més lentament, com si la vida haguera caigut en un estat latent. Aquest paisatge té més poesia que prosa, conté una bellesa ignota que l'espectador urbà ha de descodificar. Que dialoga amb l'entorn i amb tot aquell que vulga reflexionar-hi. Bancals i masos abandonats. Entrar en un habitatge d'aquests és introduir-te en el viatge del temps, recuperar bocins de vida. Una sàrria trencada ens parla dels traginers; les botelles de brandi d'uns homes que necessitaven calfar el cos després d'un dia fred i llarg. Tot flaixos de vida d'un temps passat perquè la solitud que tenen els masos després de la mort és infinita.
El despoblament, l'altre mal endèmic d'aquestes contrades, el va explicar magistralment Paco Cerdà a Los últimos: voces de la Laponia española perquè en aquesta terra «el silencio cabalga montañas». Pobles on encara viuen algunes persones però com els fantasmes de Pedro Páramo, no existeixen per al sistema. Terreny on regna un silencia que precedeix la mort, les grans inversions de diners sempre es fan en les zones urbanes i enterren en aquestes terres el seu consumisme desaforat.
Fa temps que en la novel·la contemporània trobe l'absència de les descripcions líriques de les postes del sol o la ferocitat èpica de la muntanya no només com un teló de fons on emmarcar l'acció, sinó com un component essencial de la literatura. Potser els temps de construir un escenari on la naturalesa i els seus canvis proporcionen l'atmosfera en un sentit quasi que literal han passat. Era l'aire que respirava la novel·la exemplificat amb la boira de Londres a l'obra de Charles Dickens, amb les terres ermes d' Emily Brönte o amb el Pacífic de Herman Melville. Potser a la literatura d'ara l'únic que hi apareix és la consciència de la pèrdua del contacte amb la naturalesa com a manifestació de la pèrdua del dret a la soledat o la denúncia per l'aniquilació massiva del paisatge, com si fóra víctima d'una estranya malaltia moral. Però és que a la majoria dels nostres escriptors no els interessa el paisatge i ens dibuixen un escenari en el qual ni cerquen memòries del passat ni s'acosten a la realitat viva de les comarques, a un pas del tòpic monocord de l'horta i la paella.
El 2013, Jesús Carrasco ens va impressionar amb Intemperie, la brutal història d'un nen que fuig de casa i l'acull un cabrer en algun lloc i algun temps indeterminat del camp de la primera meitat del segle XX. Des del «Desarrollismo», el focus dels mitjans està en les ciutats i sembla que la resta no existeix. La gent de ciutat tendim a pensar que ens avorrirem en llocs així com Ladruñán perquè mai passa res. Viure en el camp és molt dur. Però al camp, o a Ladruñán no has d'anar a visitar una contrada, sinó a experimentar coses importants de la vida que a la ciutat són difícils d'assajar: l'horitzó, el no-res, el buit, l'avorriment, entendre qui eres, suportar-te a tu mateix. Aquestes terres ja fa temps que s'han despoblat d'homes i de records mítics. Ara són pobles dedicats a la pacífica resistència contra el pas del temps.
