Si ara, 309 anys després de la desfeta d´Almansa, poguérem interpretar en clau de present el que vàrem perdre llavors, tocaria lamentar no tant la pèrdua de res que sonara a nació com la pèrdua de democràcia que significa quedar-se sense capacitat d´autogovernar-nos. Contra un Borbó vàrem caure en aquella batalla per la democràcia versió 1707. Ara tenim una segona oportunitat, i ja no la disputarem a camp obert sinó a peu d´urnes versió 2016.

Els valencians no hem de fugir d´un nacionalisme en clau identitària perquè no es pot escapar d´un lloc inexistent. En tot cas el que hem de fer és advertir, a qui pense que val la pena cercar eixe nacionalisme identitari, que ho deixe estar. No hem de balafiar més esforços. El nacionalisme identitari al País Valencià és un miratge, un exercici autocomplaent que pot servir per a grups d´amics, que poden ser amplis, d´acord, però que no val, ni de lluny, per articular el país.

A aquestes alçades de segle XXI, temps en els quals conviuen la globalització i la fragmentació social, definir una comunitat d´individus a partir dels seues particularismes és pretendre que la nació pot existir al marge de la voluntat dels seus membres. Això hui és impossible, irreal. La nació de les autenticitats l´hem de deixar per a altres, per aquells que t´escupen l´adjectiu nacionalista quan ells el porten tatuar al fetge, per aquells que no entenen que tot és polític.

La nació, en sentit clàssic, és un concepte que ens remet al passat i nosaltres, els valencians de 2016, el que hem de guanyar és el futur. Per això, lluny de la nació entesa com realitat prepolítica, la nostra ha de raure en una xàrcia de solidaritat que ens acoste. No hi haurà comunitat cohesionada saltant per damunt de la voluntat de la gent. La nació es tria, es d´associació voluntària, i no hi ha llaços autèntics, ni preferents. Hobsbawm parlava de la "ciutadania d´elecció", no en hi ha altra. Ens vinculen les lleis comunament acceptades, la consciència subjectiva, racional i lliure d´elegir.

Bouchard recorda que la ciutadania pertany a l´esfera pública i, per tant, no pot ser altra cosa que plural. L´etnicitat, en canvi, està en allò privat i no és el que genera comunitat més enllà d´una família o una tribu. Quina etnicitat ens pot unir als valencians? Quina religió? Quin idioma? Quin passat?

El valencianisme que ens pot unir és un destí compartit, acceptat voluntàriament, del qual ens pugem sentir protagonistes i, sobretot, orgullosos. Ha de ser el que fem el que done sentit al que som. Es pot ser valencià en mil idiomes però ens posarem d'acord en parlar en valencià quan ens sentim pagats de sentir-nos junts; no abans. La lluita diària i constant contra les desigualtats ha de ser la nostra bandera; els crit solidari contra el patiment aliè, el nostre himne; la lluita per un nou model econòmic i contra el canvi climàtic, el nostre fet diferencial més profund. Les comunitats polítiques no seran mai més comunitats naturals, seran "comunitats imaginades", usant les paraules de Benedict Anderson. La nació que hem de fer és una ficció, la qual cosa no vol dir que siga falsa sinó tot el contrari, és l´única possible. El nostre valencianisme ha de ser independentista, clar que sí. Jo em declare independentista del capitalisme inhumà, depredador i criminal que només és patriota dels seus comptes corrents i de les contrasenyes de les caixes de seguretat dels grans paradisos fiscals.